Si sou servits: Un regal enverinat

Francesc Murgadas
Francesc Murgadas

La llei sobre la reducció del malbaratament alimentari fou aprovada al Parlament català per unanimitat. Una norma pionera a Europa que preveu que els restaurants et donin en un envàs, naturalment reciclable, allò que tu no hagis volgut o pogut menjar del que pagues. Però que també vol actuar al llarg de tota la cadena i, per tant, obliga als supermercats a incentivar (llegiu rebaixar) la venda de productes a mesura que s’acosti la seva data de caducitat o consum preferent, a fomentar la venda de productes a granel, i a no excloure els productes amb imperfeccions o desperfectes.

No seré jo, ni molt menys, qui critiqui una llei que busca combatre el malbaratament alimentari per la via de fomentar la rebaixa del preu dels productes. Però es just reconèixer que la proposta té un toc de demagògia i, a més, pot acabar traspassant bona part de la responsabilitat de la seguretat alimentària al ciutadà/comprador que sovint no té els coneixements necessaris o els estris i mecanismes adients per garantir-la.

Imagineu que la ració de macarrons que he encarregat al restaurant resulta excessiva i m’enduc a casa el tupper ecològic que em dóna el restaurant. Qui garanteix una conservació en bon estat? Cosa que, per contra, la ració envasada de la secció de refrigerats del supermercat sí fa. El mateix passa amb els productes frescos venuts a granel i sense excloure els “poc presentables”. Mentre la bossa d’amanida segueix tancada, el supermercat té la responsabilitat de garantir la qualitat del producte.

Des del moment que estigui sense envasar, aquesta responsabilitat es difumina i, un cop pagat a caixa, el venedor pot invocar allò de “Santa Rita, Rita…” O algú disposa d’un mecanisme per saber si aquella mandarina que s’ha florit ja venia “tocada” d’origen o ha estat víctima dels nostres maltractaments?

El que deia. No negaré la bona intenció i fins i tot la necessitat urgent d’una llei com aquesta. Però em sembla que estem davant d’un exemple palmari d’aquella dita popular que resava, resa i resarà que “feta la llei, feta la trampa”.