La darrera edició del sondeig “El plat favorit dels catalans” que organitza la revista Cuina ha proclamat que enguany, aquest honor li pertoca a la Coradella de Molins de Rei.

No serè jo qui discuteixi ni els 9169 vots amb què es va imposar al Cim i tomba de Tossa a la semifinal, ni els 4023 amb què va superar al Rossejat del Delta a la gran final. Però potser ja és hora de fer alguna reflexió sobre el que, al meu entendre, ens mostra aquesta tria.

Perquè, si la majoria de catalans prefereix un plat fet amb “menuts” de xai (cor, pulmó, fetge i sang), a un plat de peix que molts restaurants tenen a la seva carta, haurem d’acceptar que la desaparició d’aquests “menuts” de les carnisseries, és un problema d’oferta. No en cuinem perquè no en trobem.

A no ser que parem atenció al caràcter simbòlic de les receptes que entraven en la tria, quasi totes vinculades a una població o regió on, en certs sectors, són “plats viscuts” que encara perduren en el record. I als fogons, en grups practicants de la seva cuina identitària.

Però, no ens enganyem, això s’acaba. La militància perduda pel simple pas dels anys, no troba prou relleu entre els joves ni, amb alguna excepció, en la restauració. No surten els números.

I malgrat tot -l’enquesta és clara- la gent enyora aquells plats. I li agradaria poder-los tastar de tant en tant. Però el sector no està, en global, per una demanda minoritària i un pèl capriciosa. I s’ha d’entendre. Com cal saber que, si volem que aquests “plats viscuts” no es perdin en el record, s’ha de donar suport als pocs cuiners que els mantenen vius.

Un suggeriment. Com que molts d’aquests plats solen acceptar el reescalfat, recuperem el divendres de paella. Tots els que enyorem un bull de tonyina, una sarsuela o una olla aranesa, fem un dia a la setmana la nostra comanda al restaurant de confiança. Aquell que, per Nadal o festes de guardar, cuina el plat tradicional per encàrrec. I convertim-ho en rutina. O potser només es poden encarregar pizzes?