Aquests dies s’ha posat en marxa la Campanya de Mans Unides contra la Fam al món, i aviat tindrem l’Assemblea amb els voluntaris de Càritas de la Diòcesi, que ens aporta una radiografia molt real del que passa al Bisbat pel que fa a carències, pobreses, i també de brins d’esperança i realitzacions de servei i d’amor. Igualment llibres nous i Jornades, i el contacte amb les persones a qui, malgrat els indicadors de millora marcoeconòmica, continuen patint la crisi tan dura, que ens fa viu el reclam de Sant Pau: “La caritat de Crist ens urgeix” (2Co 5,14). Sovint sentim la impotència de no poder arribar a més, a tot… Hem de ser humils, alçar els ulls al cel, i pregar, cercar en Déu la força nova per a continuar treballant, servint, acompanyant i defensant els pobres de tantes pobreses com palpem. La caritat es fonamenta en l’oració.

Des dels inicis del seu ministeri, el Papa Francesc ens parla molt dels pobres, del nucli de la vida eclesial que és l’amor i la dedicació als pobres i a la justícia. El setembre passat, des del Centre Astalli per a refugiats de Roma va recordar a totes les institucions de servei als pobres (p.ex. Càritas, Mans unides, grups eclesials i ONGs), que “l’almoina no és suficient” i va recordar la necessitat d’acollir les persones pobres i d’integrar-les en la societat. “La simple acollida no basta; cal acompanyar vers l’oportunitat d’aprendre a caminar sobre els seus propis peus. La caritat que deixa els pobres tal com estan no és suficient. La misericòrdia veritable, la que Déu ens dóna i ens ensenya, reclama justícia, demana que el pobre trobi el seu camí per deixar de ser-ho”. Perquè els hem de reconèixer el dret a viure i a treballar, a ser plenament persones. I des d’aquell lloc d’acollida, de trobada i de servei, ens va llençar unes preguntes: “M’inclino per ajudar als que estan en dificultat, o tinc por d’embrutar-me les mans? Estic tancat en mi mateix, en les meves coses, o miro de saber si els altres necessiten ajuda? Em serveixo només a mi mateix, o sé servir els altres com Crist, que va venir a servir fins a donar la seva pròpia vida? ¿Miro als ulls dels que busquen la justícia, o dirigeixo la mirada cap a un altre costat, per no mirar-los als ulls?”. Són preguntes tan directes, que ens fan bé. I assenyala que els pobres són els mestres privilegiats del nostre coneixement de Déu, ja que amb la seva fragilitat i senzillesa ens descobreixen els nostres egoismes, les nostres falses certeses, les nostres pretensions d’autosuficiència, i ens guien a l’experiència de la proximitat i la tendresa de Déu per rebre en la nostra vida el seu amor, la misericòrdia del Pare que, amb discreció i pacient confiança, té cura de nosaltres.

De fet els pobres, quan els deixem parlar, no volen ser una càrrega, volen ser part activa d’una nova societat. I això és un dret! Aquesta responsabilitat és la base ètica, és la força per construir junts. Hem d’acompanyar i defensar aquest recorregut. I construir una fraternitat real. Així mateix, recomanava als treballadors de les institucions de suport social, als voluntaris i benefactors, que no només donem una mica del nostre temps, sinó que tractem d’establir una relació amb els sol•licitants d’ajudes, a qui reconeixem com a persones, comprometent-nos a trobar respostes concretes a les seves necessitats. Hem de mantenir sempre viva l’esperança, i ajudar a recuperar la confiança! El Papa subratlla tres mots clau que poden ser el programa de treball dels cristians: Servir, acompanyar, defensar.