La pregunta sembla ridícula però hi ha milers de parelles que s’han separat des del naixement del seu fill. Allò que un principi semblava un amor a tres ha acabat sent una separació traumàtica, amb bastants retrets. Sembla natural que el desig de formar una família tingui un desenllaç feliç, l’educació correcta del fill i paral·lelament l’enfortiment de la parella. Per sort és així en la majoria de les vegades però en certes ocasions, és tot el contrari i bàsicament és per la mala gestió del temps i sobretot, per no modificar les prioritats. La qüestió és qui dels dos cònjuges deixa de costat les seves aficions per dedicar aquest temps en la cura i l’educació del fill.

Igualment, dormir es converteix en un privilegi perquè la persona s’ha d’aixecar bastantes vegades durant la nit per a calmar el bebè. Després, quan ja té 5 anys i vol practicar alguna activitat extraescolar, cal portar-lo i després recollir-lo. Dit d’una altra forma, absorbeix el nostre temps i no tothom està disposat a cedir. Això d’una banda i per l’altra, un altre factor perjudicial és la inactivitat sexual per part d’algun dels cònjuges, tant l’acte sexual, com les carícies i els afalacs brillen per la seva escassetat, la parella bolca tot el seu temps en la criatura i deixa de costat al seu cònjuge. És com si fos el seu company de vida, el té per a parlar i col·laborar amb les obligacions de la llar.

En conclusió, la persona que delega la responsabilitat de la cura del fill no és conscient que ha estat concebut de mutu acord i per l’altra banda, la que dedica tot el seu temps a la criatura, tampoc té en compte que aquest creix i que per simple evolució acabarà abandonant la llar. Aleshores, per a no arribar a aquesta situació, tots dos han d’entendre que estan junts per decisió pròpia i què ningú els ha obligat a ser pares. Ser-ho significa dedicació les 24 hores al fill però també a un mateix i això s’aconsegueix negociant amb la parella, no imposant-se a ella.

També podeu seguir-me a https://www.facebook.com/elbachirri