Hi ha optimistes que creuen que tots els problemes tenen solució i que l’actual crisi que provoca una creixent desigualtat entre pobres i rics i el desmuntatge de l’estat del benestar, no són res més que problemes d’aprenents, en el camí cap un món diferent i millor que l’actual. Els pessimistes són els que creuen que no hi ha res a fer. Que el que hagi de passar forçosament passarà i per això consideren una pèrdua de temps intentar canviar les coses.

Entre la ingenuïtat del optimistes i la negativitat dels pessimistes, existeix la categoria dels realistes creatius i positius, que estan totalment convençuts que no hi ha mal que cents anys duri i que desprès de la tempesta ve la calma. Plantar cara a la crisi, és la millor medicina per aconseguir un envelliment actiu, que faci possible retardar la nostra entrada en situacions de discapacitat i dependència, que cal evitar, essent possible aconseguir-ho si entenem la vida com un repte que s’acaba amb la mort.

Els sèniors som un important i nombrós col·lectiu, ple de la riquesa i la saviesa dels anys, però poc poderós dins de la societat. Què podem fer nosaltres per plantar cara a una crisi que ens està portant a una situació límit, cada vegada més difícil d’assumir? La veritat és que si seguim molt més temps sense fer res, les coses empitjoraran encara més. Recuperar la il·lusió pròpia d’un envelliment actiu, és l’aposta del Moviment Sènior, per evitar ser del tot vells el màxim temps possible, superant les xacres d’un envelliment que és possible aturar.

Per Josep Aracil i Xarrié, joarxa@gmail.com / AMIC – Redacció