Separatisme

Tal com ha assenyalat més d’un analista polític, una de les virtuts del procés ha estat fer sortir a la llum velles pulsions soterrades que el vernís de la transició havia aconseguit dissimular. Aquí mateix ho hem anat veient en forma de mots que estaven en desús de feia dècades, com ara insurrecció, patriotisme, disciplina o fins la mateixa deriva.

Però potser l’as d’aquesta categoria d’il·lustres cadàvers ressuscitats és el veterà separatisme. L’abús que en va arribar a fer el franquisme, juntament amb allò tan poètic de la conspiración judeomasónica, va ser compensat amb una brutal caiguda en l’ostracisme a partir del 78, i de fet la paraula mateixa (feu-ne la prova en veu alta i ho comprovareu) sembla arrossegar encara aquella pols decimonònica de sèrie en blanc i negre.

Filològicament parlant, la gràcia del separatisme és que constitueix gairebé una contradicció amb potes. Prové del verb separar, això ja es veu, però el que no es veu tant és que separar, al seu torn, sorgeix de parar, que en aparença és una idea que expressa immobilisme i per tant el contrari del que voldrien els qui la branden, ja siguin mullers tipes del marit o nacions fastiguejades de l’Estat. Però no, en realitat la cosa no va exactament així. En origen, parar significava ‘disposar, col·locar, preparar’ (els qui heu llegit el Tirant i coses per l’estil segur que us deu sonar ‘apariar’), i d’aquí la manera com els catalans disposem plats i coberts a taula: parant-la i desparant-la. No va ser fins més endavant que el sentit de ‘posar en una situació determinada’ va acabar desplaçant-lo cap al significat de ‘frenar, aturar’.

En l’entremig, van sorgir una veritable munió de parents, molts dels quals de gran acceptació popular: comparar, disparar, reparar, preparar, mampara, parafang, aparador… Gairebé un centenar. Fins i tot n’hi ha un per al goig dels indissolubilistes, sovint tan amics dels mots polisíl·labs: inseparabilitat.

Per rematar-ho, m’hauria fet gràcia acabar amb una paràbola que relacionés l’horrible locució catanyolesca ‘recollir la taula’ amb la vigència (o no) de la separabilitat política, però no se me n’ha acudit cap. Per això us ho compenso amb una notícia que potser us sorprendrà. Encara que el terme, com hem vist, és de matriu llatina, el pare conceptual dels separatistes és anglès: a la primeria del XVII van ser designats així els deixebles de Robert Brown, partidaris que l’Església anglicana se separés de la catòlica. El resultat d’aquell moviment no deixa de ser esperançador, oi?

TOTES LES NOTÍCIES