Sentenciar

Ens ho hauríem d’haver ensumat. El 2006, vull dir. Quan ens van dir que la cosa depenia de la sentència que emetria el tribunal d’ells ja hauríem d’haver notat la pudor de socarrim. Perquè és un mot que porta mal averany. Fixeu-vos en els antecedents: quan tens els dies comptats, ja sigui metafòricament o literal, diem que estàs sentenciat. De fet, la majoria d’assassinats legals dictats per tribunals reconeguts el que fan és sentenciar, com per exemple enviant el president Companys a morir afusellat. En el futbol mateix, que no deixa de ser una representació de la lluita ancestral per la vida, els ampul·losos locutors veïns solen fer servir sentència com a sinònim de pena màxima o penal.

I tanmateix la pobra sentència no en té cap culpa. La seva vida ha estat una giragonsa força paradoxal, perquè prové de sentire, un verb neutre amb un significat inicial tan ampli com ‘percebre amb els sentits, adonar-se, pensar’ (i és per això que ha generat tants i tants derivats), fins a adquirir també el d’opinar, donar un parer. Més cap aquí, el desplegament de les estructures de poder va afavorir que aquest parer es convertis en llei, i quan no és així, quan l’opinió l’emet un individu diguem sense coberturea legal, aleshores diem que és un “que engega sentències”, altrament dit un mestretites.

En una família tan extensa com la de sentir és fàcil trobar-hi parents de tota mena. Així, si volguéssim reforçar el caràcter antipàtic del terme que ens ocupa podríem al·legar el parentiu amb consentidor, dissentir o sensibleria, mentre que si la nostra voluntat fos la contrària res de més senzill que brandar sensualitat, sentiment o consens, tots fills de la mateixa mare. Però enmig de tanta paraula connotada n’hi ha una que passa molt inadvertida, oimés d’ençà que el catanyol l’ha arraconada: és sentida. Com a substantiu, és clar. Aquell dolor que al primer moment ens colpeix però que triga tan poc a esvair-se que abans que tinguem temps d’explicar-ho en veu alta ja no és dolor: “Òndia, quina sentida que m’ha fet, aquesta pesigada!” I també com a adjectiu: “No l’escarniu que és molt sentit, en Guillemet”. Que se’n sent més que els altres, que pateix més del que caldria perquè és molt sensible. A jutjar per com han anat les coses des del famós parer emès finalment el 2010, potser sí que el poble català és molt sentit (sobretot perquè quan burxes en una ferida oberta és més fàcil provocar el dolor), però el que és segur és que l’emprenyada per aquell abús de poder va molt més enllà d’una mera sentida.

TOTES LES NOTÍCIES