Dins l’Any de la misericòrdia, acabem de pelegrinar a Villefranche de Rouergue (Aveyron – Occitània) un bon nombre de fidels, alguns compromesos com a “laics de la Sda. Família”, anant al sepulcre d’una santa de la misericòrdia, que ha deixat la seva empremta a la nostra Diòcesi, especialment a la Vall d’Aran. Es tracta de santa Emília de Rodat (Druelle 1787 – Villefranche de Rouergue 1852) fundadora de les Religioses de la Sda. Família de Villefranche, congregació que té just 200 anys, i que des del 1903 està establerta a la Vall d’Aran. Actualment les religioses col·laboren pastoralment a Vielha, però abans havien tingut una escola a Les i Bossòst.

Santa Emília havia nascut poc abans de la Revolució francesa i ben jove va intentar ser religiosa. En no aconseguir-ho, va anar a Villefranche de Rouergue amb la seva àvia, i en descobrir un grup de religioses soles, sense empara degut a les conseqüències de la Revolució, les va acollir i cuidar a casa seva. Després li arribà el dolor de les mares perquè les seves filles pobres no rebien educació, i n’acollí quaranta a la seva casa, començant una tasca educativa que no ha cessat. Després foren els malalts que visitava per les cases, els miners sense feina, amb dures condicions de treball, i posteriorment els infants del carrer, els orfes, i les dones de la vida, amb els presoners… Vivia amb els ulls ben oberts, plens de la llum de l’amor, i cap necessitat no la deixava indiferent. Amb l’oració i l’entrega a la voluntat de Déu, cercava la manera concreta i real de donar resposta a les necessitats que li arribaven. No feia el que ella volia, sinó el que Déu li anava presentant, amb confiança, sense molts mitjans, amb pobresa i esperit generós. Tot estava conduït per la misericòrdia, pregant molt i estimant molt. El 1816 amb tres companyes més i acompanyades espiritualment per Mn. Antoine Marty –més endavant vicari general de Rodez, la seva diòcesi- va fundar la inicial Congregació religiosa. Ara són presents a quatre continents d’arreu del món; dos segles fent el bé…

És bo de recordar que va ser provada amb una llarga “nit obscura” de fe, que ningú no notava, i que va sofrir durant 32 anys, sense ser-li impediment per a continuar servint i fent el bé, sense caure amb racionalismes o sentimentalismes vaporosos, sinó sempre fidel a la fe i a la confiança en Déu, encara que no sentís res. Per això ens anima a nosaltres a “perseverar” en els compromisos cristians i en la fidelitat a l’Evangeli, malgrat els silencis de Déu, les proves o els moments difícils que puguem passar. És molt profunda una sentència seva: «L’amour ne dit jamais, c’est assez…» (L’amor no diu mai, és massa, ja en tinc prou…). No ens cansem d’estimar, de cercar sortides als problemes, sense que ens esclafin; no deixem mai de confiar en la misericòrdia! Seguim la llei de l’amor: l’acollida, l’escolta i el servei. Com acaba de dir el Papa Francesc: “L’Església és la casa del consol”

En l’Any jubilar de la misericòrdia, ens convé entrar en la vida d’aquells sants i beats que, com Santa Emília, van viure en la profunditat de la misericòrdia de Déu, i de la misericòrdia envers els germans; que “van fer de la misericòrdia la seva missió de vida” (Misericordiae vultus n. 24).