Quanta emoció quan el Papa Francesc proclamà, amb solemnitat i emoció, que dos Papes, Joan XXIII i Joan Pau II, entraven en el catàleg dels sants de l’Església. Joia pasqual per aquests dos grans homes que Déu ha concedit perquè guiessin la seva Església en el segle XX. Joia de Pasqua i misericòrdia abundosa les que eren festejades pel Poble de Déu. El diumenge dia 27 d’abril, foren canonitzats dos homes bons, fidels servents de Déu, entregats totalment i sacrificadament a la humanitat. Els cristians creiem que són ja feliços eternament, que poden intercedir per nosaltres i que les seves vides són imitables perquè han estat “virtuoses”.

Moltes coses del segle XX, encara tan recent, no s’entendrien sense aquest gran Papa, Joan XXIII, Angelo Giuseppe Roncalli (1881–1963), un pagès humil del Nord d’Itàlia (Sotto il Monte-Bèrgam), diplomàtic a l’Orient d’Europa, a Turquia i després a París, que serví com a Papa del 1958 al 1963. Amb els seus límits, que tenia com tota persona humana, i alhora amb una vida santa i abnegada, va ser un gegant d’humanitat. Joan XXIII, reconegut com “el Papa bo”, ple de bondat i humilitat, alegria i coratge per a convocar el Concili Vaticà II, que havia de dur la gran renovació de l’Església del segle XX, havia tingut l’oportunitat d’aprendre la dimensió social de la fe cristiana a través del seu bisbe, quan era capellà jove i secretari seu. Després fou un avançat de les relacions fraternals ecumèniques amb l’Orient, i ja Nunci a Turquia durant la segona Guerra mundial, salvà molts jueus oferint-los passaports del Vaticà com a pelegrins. Nunci a París es guanyà l’estima de tothom i quan ja de gran arribà a Venècia, tot semblava culminat, i en canvi fou elegit Papa. Pensaven en una transició, i revolucionà l’Església anunciant als tres mesos que convocava un Concili ecumènic que havia de canviar tantíssimes coses. Tingué un cor obert a tothom, medià en temes de pau, i ens regalà al final de la seva vida, la renovadora encíclica “Pacem in Terris”, en la qual acollia els Drets Humans en el patrimoni de la Doctrina social de l’Església. Ja en vida i especialment en la mort fou tingut per sant. Fou estimat com un bon Rector del món, i ell sempre digué que ser rector de poble és el que més li hauria agradat.

En el seu testament Joan XXIII ens deixà paraules sàvies: “Nascut pobre, però d’una família humil i respectable, estic particularment content de morir pobre. Dono gràcies a Déu per aquesta gràcia de la pobresa a la qual vaig jurar fidelitat en la meva joventut, que m’ha enfortit en la meva determinació per no demanar mai res -diners o favors- ni per a mi, ni per als meus familiars i amics (…) En l’hora de l’adéu, o millor, de l’areveure, evoco també tot el que més val a la vida: Jesucrist beneït, la seva santa Església, el seu Evangeli, i en l’Evangeli sobretot el Parenostre en l’esperit i en el cor de Jesús, i de l’Evangeli. la veritat i la bondat, la bondat mansa i benigna, activa i pacient, invicta i victoriosa”.

El Papa Francesc digué d’ell a l’homilia de canonització: “En la convocatòria del Concili, Sant Joan XXIII va demostrar una delicada docilitat a l’Esperit Sant, es va deixar conduir i va ser per a l’Església un pastor, un guia-guiat, guiat per l’Esperit. Aquest va ser el seu gran servei a l’Església; per això m’agrada pensar en ell com el Papa de la docilitat a l’Esperit Sant”. Que ara pregui per nosaltres perquè també siguem dòcils a l’acció de l’Esperit!