“Calen polítiques valentes i progressistes” per acabar amb els estereotips que, encara ara, hi ha al voltant de les persones migrades a Catalunya. I és que, com afirma Salwa El Gharbi, “els estereotips i prejudicis ens porten a la discriminació, i la discriminació al final és racisme”. Amb aquesta perspectiva, l’activista social i feminista nascuda a Tànger ha treballat per defensar els drets de les persones migrades des que va arribar a Barcelona el 1994, un cop va acabar d’estudiar Dret a la ciutat de Fes.

Després de treballar uns anys en el camp de la mediació intercultural, el 2001 va estrenar-se com a directora del Departament de Drets Humans i Diversitat Cultural del centre UNESCO de Catalunya, una posició que li va permetre treballar la gestió de la diversitat a escala internacional. El 2018, arran de la renúncia de Clara Ponsatí des de l’exili a Brussel·les, El Gharbi va convertir-se en la segona dona d’origen marroquí que entrava al Parlament de Catalunya. Ens trobem amb ella a la plaça del Pou de la Figuera de Barcelona en una de les primeres tardes assolellades que ens ha regalat aquesta primavera per parlar de diversitat i riquesa cultural, d’inclusió social i política, de migracions i de feminisme.

Com creu que la diversitat cultural, i en especial la cultura arabomusulmana, enriqueix la cultura catalana?
En primer lloc, quan ens referim a la cultura arabomusulmana hem de tenir en compte que estem parlant de dos components molt amplis, culturals i religiosos. I hem de tenir clar que no tots els àrabs són musulmans, ni tots els musulmans són àrabs. A més, aquesta riquesa que abasta qualsevol cultura —considero que qualsevol cultura té en el seu component una gran riquesa— és encara més gran quan es planteja des d’una perspectiva de la pluralitat. I això és el que passa amb la interacció amb la cultura catalana: que evidentment, dia a dia, la interacció és un aprenentatge. Però també penso que aquesta pluralitat hem de saber gestionar-la. Perquè a vegades es destapa la perspectiva de la riquesa quan fem una mala gestió, i acabem destacant més els problemes i els conflictes que no pas el que aporta a les persones la interacció, la interculturalitat, la comunicació i el diàleg.

Justament li anava a preguntar si creu que s’està fent una bona feina des de l’administració, les entitats, o els mitjans de comunicació, pel que fa a incloure la diversitat cultural de Catalunya?
S’està fent molta feina. Recordo en temps anteriors, quan encara estava a l’àmbit de la UNESCO i viatjava molt, explicava totes les experiències que teníem a Catalunya i es reconeixia el seu gran potencial de treball i, sobretot, el de les xarxes de la societat civil, ja que una de les grans riqueses que té Catalunya és la seva societat civil. Malgrat això, a nivell polític no s’ha apostat del tot com caldria. Evidentment, hi ha moltes dificultats, moltes limitacions, entre elles les limitacions econòmiques, però hauríem pogut fer molt millor les coses, hauríem pogut fer més pel que fa a la gestió de la diversitat a Catalunya.

Com s’hauria de fer aquesta gestió, doncs?
En primer lloc, deixar de parlar de la gent, i fomentar que la gent participi. L’administració ha de ser un reflex de la societat en la qual estem vivint. No pots entrar a l’administració, parlar de diversitat, i no veure cap cara, ni cap veu, ni cap nom que representi la diversitat. Penso que, en aquest sentit, el pla d’integració ha fracassat. No és suficient posar algunes veus de persones migrants com a cares pioneres per dir que ja tenim diversitat.

Quan va començar a treballar en l’àmbit social ho va fer a través de la mediació cultural. Quines eren les principals preocupacions de les famílies migrades amb les quals va treballar?
Jo soc de formació jurídica. Però, quan vaig arribar a Catalunya fa gairebé 30 anys, l’únic espai que teníem com a persones immigrades per treballar en l’àmbit social era en la mediació, i per això ens vam formar i apostar per aquest tema. Algunes s’han quedat treballant en aquest àmbit i altres hem fet altres camins, com en el meu cas. Això sí, per a mi, la mediació intercultural va ser la meva primera escola, perquè és a través de la mediació que vaig conèixer la base de tot el que engloba els problemes socials i els neguits que té una persona immigrada, des de la seva arribada fins a la seva inserció en la societat: el treball, la regularització, els problemes amb la família, la interacció amb les administracions, etc.

Després va treballar al centre UNESCO de Catalunya. Què li va aportar aquesta experiència?
Després de l’àmbit de la mediació vaig començar a treballar a escoles com a dinamitzadora cultural, i després vaig començar a fer treball de recerca. I la recerca és la que em va portar al centre UNESCO, primer a través d’una entitat que es diu Centre pel Diàleg Intercultural de Catalunya, que quan em va acollir tenia la seu al centre UNESCO de Catalunya. Aleshores, en el seu moment —t’estic parlant de l’inici dels anys 2000— el tema de la interculturalitat era tota una novetat. Nosaltres treballàvem la interculturalitat a través de la teoria del filòsof Raimon Panikkar, que ja no està entre nosaltres. El terme ‘interculturalitat’ en el seu moment sonava estrany, i era la nostra feina fer entendre a la societat què volia dir.

Hi ha molts estereotips al voltant de les persones migrades, sobretot aquelles que es troben en situació administrativa irregular, tot i que no s’hi troben per voluntat pròpia. Com podríem trencar amb tots aquests prejudicis?
Amb polítiques valentes i progressistes, en primer lloc. Calen més recursos i, sobretot, polítiques d’inclusió social i de participació real. També cal facilitar espais de diàleg, de participació, de treball; que la gent s’escolti i es respecti mútuament, que la gent es conegui. I, pel que fa a la islamofòbia, penso que un dels vessants de qualsevol fòbia és el desconeixement, és el que porta als estereotips i prejudicis; i aquests a la discriminació, i la discriminació al final és racisme. Després hi ha els diferents tipus de racisme de què estem parlant, en aquest cas podem parlar d’islamofòbia, però l’important és reconèixer que tenim una situació de discriminació, i no m’importa quin nom li dono, si és islamofòbia o no. L’important és que reconeixem que hi ha una situació de segregació i de desigualtat, amb una mirada de superioritat i d’inferioritat.

El desconeixement és perillós.
Exacte. En el centre UNESCO, quan vam començar a treballar el tema de la islamofòbia, fèiem reunions i vam organitzar alguns col·loquis a escala internacional que eren a porta tancada, perquè era un tabú parlar de la islamofòbia. A més, ens va agafar en el moment del terrorisme, i amb els grups de treball a escala internacional ja es donava per fet que una de les conseqüències del terrorisme seria la islamofòbia i el desconeixement, perquè el que no coneix la gent és que la població més perjudicada pel terrorisme amb característiques religioses és la població d’origen musulmà. És a dir, que on més s’han fet atemptats ha estat en els països musulmans, així que és un problema global. L’extremisme no és un problema d’uns països contra uns altres, o d’una societat contra una altra. La radicalització és un fenomen global. I aquesta radicalització es podrà vestir tant pel tema religiós —com és el cas dels islamistes— com de l’extrema dreta, perquè l’extrema dreta també és una apologia a l’odi. Però, desgraciadament, una tendència que tenim els humans és que tornem a repetir els errors.

De fet, els discursos d’extrema dreta se senten cada vegada més fort. Creu que hi ha marxa enrere? Podem aturar l’auge de l’extrema dreta?
crec que no s’han posat tots els mecanismes, ens ha faltat una política preventiva, perquè no reaccionem fins que tenim el problema davant. Sabem des de fa anys que hi ha extrema dreta a l’Estat espanyol, i que, a conseqüència del franquisme, tornaria a sorgir. Però ni a nivell jurídic ni social s’han posat els mitjans suficients per afrontar el tema. A més a més, hi ha partits que en alguns moments, per tenir més vots, s’han posat a competir utilitzant un discurs racista i xenòfob, i això ha fet que, quan s’ha materialitzat un partit de l’extrema dreta, s’ha trobat que ja tenia el terreny preparat, perquè ja hi havia gent amb un discurs d’islamofòbia, de LGTBIfòbia, de immigrafòbia… Totes les fòbies que pot haver-hi en relació amb la vulnerabilitat, la pobresa, la gent amb situació de desigualtat social.

Com podem prevenir tots aquests discursos d’odi? Les persones que tenen una posició d’altaveu social, què poden fer per prevenir l’augment d’aquest tipus de discursos?
Evidentment, hi ha d’haver un compromís de les persones que tenim aquest altaveu, però jo no soc suficient, perquè no és un tema que puguem resoldre les persones: és un tema de polítiques, és un projecte social, és una qüestió jurídica. Qualsevol discurs de l’apologia a l’odi ha de ser condemnat. Hem vist, per exemple, com a una persona de l’extrema dreta espanyola no la deixaven entrar a Alemanya. Aquí, en canvi, estem normalitzant les persones amb discurs antisemita o islamòfob, i no és normal.

Hi ha alguns estereotips molt marcats sobre el que es pressuposa que és i com ha de ser una persona del Marroc, oblidant moltes vegades la pluralitat i la diversitat que té cada país o regió.
Una de les característiques de la discriminació —que podria ser una discriminació involuntària— és la generalització: posem tot al mateix sac i quan ens referim a Àfrica, en parlem com si fos un país. Però estem parlant de molts països, de diferents cultures i de més de 200 llengües. És una simplificació, tenim aquesta cultura de simplificar i no perdre temps. Les persones que procedeixen del Marroc pateixen de la mateixa discriminació, perquè el 85% de la població que viuen a Catalunya són d’origen amazic, i durant molts anys aquesta realitat s’ha ignorat. I, sobretot, s’ha tergiversat la seva pròpia cultura.

A què es refereix?
Recordo quan encara feia de dinamitzadora social i se’m convidava a fer alguna activitat a les escoles, una de les activitats era l’hospitalitat àrab. I era una activitat molt maca, que tenia per objectiu la sensibilització i l’apropament entre l’alumnat, però per un noi amazic, per exemple, era una activitat més, perquè no l’estava apropant ni representant a la classe. Hem passat molts anys pecant d’això. De la mateixa manera que a l’inici feia èmfasi sobre el context arabomusulmà, que no tots els àrabs són musulmans ni tots els musulmans són àrabs, també hem de tenir en compte que quan parlem d’aquesta dominació —tot i que fa anys que ha acabat la dominació arabomusulmana, i el que en queda és el vessant cultural— ens oblidem de tots els components, de la riquesa i pluralitat de la població, com els amazics, els kurds, els maronites… Hi ha un munt de riquesa! Per exemple, quan parlem dels amazics, és la població autòctona majoritària de tota l’Àfrica del Nord, no només del Marroc. I no estem parlant de cinc milions de persones, estem parlant de més de 80 milions de persones!

Com a activista feminista i fundadora de l’Associació de Dones Amazigues-Tamettut, què creu que aporta la interculturalitat a la lluita feminista?
La lluita feminista no és homogènia, és plural. I ho és des de les diferents mirades. El que tenim clar que ens uneix des del feminisme és el tema del patriarcat i del masclisme. Més enllà d’això, és clar, hi ha les diferents línies dels feminismes. Però, perquè el feminisme no caigui en un model únic, estaria bé que hi hagués aquesta interacció amb altres cultures, perquè en el fons ens uneix una única causa. Encara que puguem tenir diferents creences, provenir de diferents orígens, parlar diferents llengües, quan ens trobem entre les dones tenim més facilitat de comunicació, ja que quan parlem de l’element pel qual estem patint, —el masclisme—, la connexió entre nosaltres és fàcil, i hem d’aprofitar per escoltar-nos mútuament. Pot ser que hi hagi alguns espais del feminisme que tinguin algunes coses més superades que altres, però mai hem de perdre de vista la sororitat dins del context feminista.

Clar, trobar el denominador comú de la discriminació.
Exacte, que totes estem lluitant contra el patriarcat, la representativitat masculina i el masclisme.

Creu que el feminisme europeu escolta poc el feminisme de les dones arabomusulmanes?
Sí, tinc aquesta sensació. Que escolta poc i que a vegades hi ha una mirada egocèntrica. Cada espai té les seves maneres de lluitar, té els seus tempos i els seus mecanismes.

És una de les primeres dues dones d’origen marroquí que ha entrat al Parlament de Catalunya. Creu que falta diversitat de veus i procedències en la política catalana?
Sí, hem arribat tard, encara que hi hem arribat ara. Tenint en compte que el Parlament de Catalunya va començar fa anys a treballar el tema de la diversitat, que no hi hagi veu de persones amb característiques diverses és un gran fracàs pel que fa a la representativitat de les veus del poble. Però torno al tema de la normalització, perquè a la política avui hi estàs i demà no hi estàs, no és un funcionariat. Hi ha d’haver relleu, hi ha d’haver representativitat. I jo veig que en aquest nivell no tots els grups parlamentaris han fet aquesta aposta. A l’hora de fer el pas per dir “aquest element ha de tenir una representativitat” jo crec que es va fallar. I, després, no és només el tema de la representativitat de les veus, sinó de la interacció amb persones d’altres orígens, d’altres cultures, des d’aquesta perspectiva. A vegades tens la impressió que al Parlament el tema de la immigració està absent.

Per Text: Clara Congost. Fotos: Silvia Rodríguez