‘La dèria del català’ (RBA Llibres, 2013) és el títol del nou llibre del lingüista Rudolf Ortega. L’autor afronta en aquesta obra la situació actual del català, alhora que fa un repàs dels esdeveniments històrics que n’han garantit la supervivència fins al dia d’avui; i hi afegeix un pronòstic esperançat sobre el futur, en vaticinar com el català tornarà a ser la primera llengua dels catalans al llarg del segle XXI.

 

P: Com s’explica la supervivència del català, especialment en els darrers 300 anys?

R: El català ha sobreviscut gràcies a la gent, a la gent corrent, a les classes camperoles i menestrals primer, durant els segles XVII i XVIII, i a la classe treballadora després, als segles XIX i XX. És a dir, és la gent qui no ha abandonat la llengua, qui l’ha mantingut en el seu àmbit familiar i l’ha anat transmetent als fills. Evidentment, en aquesta supervivència també es dóna la participació d’una intel·lectualitat implicada i d’una classe política que lluita per donar prestigi a la llengua, o per aconseguir avenços en els àmbits oficials quan el castellà s’imposa. Tot i que també hi ha una burgesia que en el seu moment es va passar al castellà.

 

P: Quina és la singularitat de la ‘dèria’ per la nostra llengua?

R: La llengua s’ha convertit en un dels centres de la identitat catalana, en un element que ens diferencia com a comunitat lingüística. I sovint la defensa de la llengua s’ha identificat amb la defensa del país. Ja deia Prat de la Riba que la llengua “és l’ànima del poble feta tangible”. Som clarament un país “linguocèntric”, i els debats sobre la llengua són continus: des de si parlem bé o malament, passant pel català dels mitjans de comunicació, fins a la qüestió de la immersió lingüística. Fet i fet, que el català s’hagi mantingut amb la bona salut que té no deixa de ser un fet prou excepcional.

 

P: En aquest sentit, creus que cal reivindicar la seva excepcionalitat?

R: Del tot, i fins i tot estar-ne orgullosos. Aquesta excepcionalitat de la supervivència del català sempre s’ha explicat per un sentit íntim de “fidelitat” a l’idioma, però també hi ha intervingut factors socioeconòmics: de fet, les condicions demogràfiques i econòmiques que faciliten la Renaixença al segle XIX no tenen equivalent en altres llengües subordinades com ho estava el català. No solament la intel·lectualitat va facilitar la recuperació de l’idioma: el camp català, durant el procés de revolució industrial, va aportar una gran quantitat de parlants de català a una ciutat, Barcelona, que havia començat ja un procés cap al bilingüisme en castellà.

 

P: Per què consideres que cal abandonar la batalla per ser “normals”?

R: La condició de llengua “normal” és terriblement vaga. Si ser una llengua normal vol dir ser una llengua amb estat propi, veurem que és més normal no ser-ho, perquè de llengües n’hi ha més de 5.000, i d’estats, només uns 200. Som una llengua singular perquè hem aguantat com cap altra llengua d’Europa la pressió d’un estat que ha procurat sempre instal·lar una llengua hegemònica que, a la llarga, es pogués convertir en llengua única. A França la jugada els va sortir molt bé, i avui les llengües regionals franceses són totes moribundes. És difícil saber si el català tindrà algun dia estat propi, però mentrestant farem bé de reivindicar la nostra singularitat, la nostra “anormalitat”.

 

P: Per què històricament, i amb gairebé tot en contra, el català ha adquirit el paper de llengua hegemònica?

R: Pel que deia abans, per les classes populars. De fet, no és fins ben entrat el franquisme, amb la conjunció de tres factors d’una magnitud extraordinària (una dictadura feixista, un procés migratori gegantí i l’expansió de la televisió), que es pot dir que tothom, a Catalunya, acaba sabent castellà, o sabent-ne prou. D’aquesta manera, les classes populars sempre han transmès el català a la generació següent, fins al punt que la immigració anterior al franquisme (amb una onada d’aragonesos al segle XIX i una altra de murcians als anys 20 del segle XX) va fer un procés d’incorporació a la llengua catalana. El català era sens dubte la llengua hegemònica de la classe treballadora pel sol fet que el castellà havia penetrat molt poc.

 

P: També en destaques que la història del bilingüisme és extraordinàriament curta.

R: Sí, és així. Avui tothom domina el castellà, però com deia, fins al franquisme aquesta situació no es podia generalitzar pas. A Catalunya no arriben persones castellanoparlants fins al 1880, i els catalans que sabien castellà no deurien passar del 40% si tenim en compte els índexs d’escolarització. I d’aquests, només una classe benestant (i barcelonina) va fer el pas d’emprar el castellà en l’àmbit familiar. Sabem que al principi del segle XX l’administració necessitava intèrprets perquè la gent entengués els jutges, que eren funcionaris destinats a Catalunya que, òbviament, no sabien català. I l’any 1939, el ministre pronazi Serrano Suñer va permetre als sacerdots emprar el català, “hasta tanto el español no sea ententido por todos”, cosa que vol dir que hi havia gent que ni els entenia. El bilingüisme massiu, tal com l’entenem avui, no arriba fins a la segona meitat del segle XX, i això és molt tard.

 

P: Quins han estat els principals tòpics que has volgut desmitificar a través del teu llibre?

R: No hi ha hagut una voluntat expressa de desmuntar tòpics, però és cert que n’he acabat qüestionant alguns. Sí que tenia la voluntat de fer un discurs sobre la llengua basat en qüestions socials i no tant en qüestions polítiques o literàries, com s’ha fet sempre. Per exemple, sempre s’ha destacat el paper de les classes dirigents durant la Renaixença, que efectivament van promoure la llengua amb nombroses iniciatives, però sempre s’ha descuidat el paper de la classe treballadora, que sempre va emprar el català. O bé la relativa mala fama que té la immigració castellanoparlant, sobretot la dels anys 60, perquè si alguna cosa ens ensenya la història és la incorporació dels castellanoparlants a la llengua: fa 100 anys hi havia 4 milions de parlants de català; ara n’hi ha 10 milions. Aquests increment del 250% no s’explica si no és per la incorporació de la immigració, en primera, segona o tercera generació.

 

P: Finalment, quins arguments et fan ser tan optimista pel futur del català?

R: Sobretot n’hi ha un que em sembla indiscutible: els catalanoparlants mantenen la llengua catalana amb els fills, i els castellanoparlants, en part, s’hi sumen. Sabem per les Enquestes d’Usos Lingüístics que un 23% dels pares castellanoparlants es passa al català per parlar amb els seus propis fills, cosa que fa que, entre aquests fills, l’índex de nens amb el català com a llengua materna hagi pujat. Només ens cal imaginar què pensaríem si un 23% dels parlants de català es passés al castellà amb els fills! És sens dubte un fenomen que beneficia la llengua, evidentment a llarg termini, i per tant, si es dóna un procés de “restitució” de la llengua catalana com a primera llengua dels catalans, serà un procés lent, que abastarà més d’una generació. Però segur que no trigarem gaire a veure’n els indicis.

Text: Ramon Texidó | Foto: Redacció

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada