L’alta freqüència de la família, no solament del substantiu sinó dels adjectius vergonyós, vergonyant o desvergonyit, també es manifesta en frases i locucions com les que tancaven la columna del dia passat. A més d’aquests casos, últimament s’ha discutit si la locució ‘vergonya aliena’ era genuïna o no (el GDLC la recull), i hi ha qui proposa substituir-la per ‘fer passar vergonya’. Així, en comptes de ”Aquests parlamentaris són de vergonya aliena” caldria dir, suposadament, “Aquests parlamentaris fan passar vergonya”. Podria ser que la hipòtesi de l’origen espuri anés ben encaminada, perquè els diccionaris més antics no l’apleguen, però des d’un punt de vista funcional prescindir de ‘vergonya aliena’ ens limitaria a l’hora d’innovar, ja que sembla més adequat per fabricar etiquetes o hashtags que no pas la locució verbal tradicional.

Sempre dins la batalla permanent de les sospites de castellanisme, una altra expressió que ha sucumbit gairebé del tot a les urpes (sovint ofuscades) de l’estandardització és ‘donar-se’n vergonya’. Víctima de la mala fama del verb donar, ha estat substituïda per ‘fer vergonya’: “No et fa vergonya, a la teva edat, pixar-te al llit?”, frase que ma padrina hauria dit “No te’n dones vergonya, a…” En aquest cas, tanmateix, l’Alcover-Moll sí que la recull, tant en versió pronominal com sense: ‘donar (o fer) vergonya’ i ´donar-se vergonya’, que equipara a ‘tenir vergonya’: “sentir torbament per una falta comesa o per una humiliació rebuda”, amb una citació preciosa d’en Ruyra: “No se’n donava vergonya d’ésser tan miqueta?”

Un altre ús històric avui perdut és la ‘vergonya pública’: consistia en el càstig d’exposar els reus al públic amb algun senyal que palesés el delicte comès. La veu popular aviat en va dir ‘posar algú a la vergonya’. Finalment, també tenim una accepció eufemística: les vergonyes, els òrgans genitals. ‘Tapar-se (o ensenyar) les vergonyes’ són dues locucions encara ben vives tot i que, atesos els nous temps, en inevitable decadència.

No sé si heu parat compte que en realitat m’he guardat pel final la de la vergonya. L’última. L’oliva, la croqueta o la patata que queda al plat i que ningú gosa picar perquè no li pengin la llufa del fartaner que s’ho acaba tot. En realitat l’expressió és una reducció de ‘deixar-hi la vergonya (al plat)’, que es veu que originàriament es feia servir a l’Empordà. I com que em penso que en dues setmanes de vergonyes ja n’hem vistes masses, ho deixo aquí i que cadascú pensi què n’ha de fer de les seves.