Fa uns quants anys el grup Al tall va publicar un disc titulat Vergonya, cavallers, vergonya! que pretenia denunciar la penosa situació política i lingüística del País Valencià. El títol, contundent però formalment un poc encarcarat, correspon en realitat a una citació històrica: diuen que és el crit amb que el rei en Jaume va blasmar els cavallers que l’acompanyaven a la conquesta de Mallorca i que es van fer enrere durant el setge de Madina Mayurqa.

Amb el conflicte l’ús d’aquest lema (en versió reduïda: “vergonya!” a seques, generalment com a conclusió d’una protesta prèvia, per exemple “Els Mossos d’Esquadra acorralen manifestants indefensos. Vergonya!”) ha proliferat. No estic gens segur que es degui a la influència d’aquell extraordinari conjunt valencià (què més voldria!); de fet, és probable que l’hàgim pres de fora (jo l’he sentit molt a Itàlia, en el llenguatge corrent i als mitjans). Abans les exclamacions eren més aviat “Quina vergonya!” o, encara millor, “Pocavergonya!”, adreçada directament al destinatari de la nostra indignació (i que substituïa l’entranyable simbergüensa, avui pràcticament extingit).

L’origen de la paraula, tanmateix, és ben allunyat de l’ús popular, car prové de verecundus, ‘respectuós’ (del verb vereri, ‘sentir respecte’). Tot i que la gràcia filològica de la família és que s’ha bifurcat en dues branques d’allò més diferenciades: la primera la formen els derivats directes de verecundia, des dels tradicionals com avergonyir o desvergonyit (un epítet per desgràcia caigut quasi en desús) fins als més recents vergonyós o l’actualment triomfant vergonyant; la segona branca, per la seva banda, sorgeix d’aplicar a vereri un prefix intensiu. Així, de revereri se’n desprenen mots força més solemnes com reverència/irreverència, reverent/irreverent i, naturalment, reverend (de reverendus, ‘que ha de ser reverenciat). Títol eclesiàstic que encara pot anar més enllà, car el tractament honorífic reservat a bisbes, superiors d’ordes religiosos i altres prelats és reverendíssim, un superlatiu que més superlatiu no pot ser (per bé que el DIEC no el reculli entre els tretze que aplega, incloent-hi, per cert, generalíssim).

La branca que a nosaltres ens interessa avui és, tanmateix, la primera. Vergonya i els seus derivats directes, els adjectius ja esmentats, són termes de gran rendiment. A més de l’ús denunciatiu que hem vist al principi, la locució ‘no tenir vergonya’ i la frase feta ‘caure la cara de vergonya’ són sengles superclàssics que no passen mai de moda. Al contrari.