Fa anys i panys, en un examen de la temuda Junta de Qualificació de Català, hi havia un exercici de flexió (masculí/femení, singular/plural) que consistia a completar una sèrie de quatre elements dels quals només te’n donaven un. En un dels quadres hi apareixia un adjectiu femení, vaga, i un servidor, amb aquella alegria juvenil, va completar la sèrie de la següent manera: vago-vaga-vagos-vagues. Com és natural, me’l van ratllar de vermell.

He recordat la batalleta perquè el mot vaga presenta aquesta curiosa esquizofrènia, per la qual el substantiu és d’allò més quotidià mentre l’adjectiu presenta un ús quasi restringit a l’àmbit literari. “Una vaga sensació de buidor”, per exemple. I en masculí, “Un ressò més aviat vague” (que és la forma correcta del masculí amb què hauria d’haver omplert aquella casella de l’examen).

Tornem, però, al substantiu, que és el que ens interessa. I que no deixa de tenir la seva casuística, també. Es tracta d’un nom postverbal, atès que prové del verb vagar (del llatí vacare, ‘estar buit, ociós’); i atenció a aquesta C etimològica perquè té més importància del que us pensaríeu. Com passa sovint, els derivats cultes la conserven (evacuar, vacu, que també és un adjectiu d’ús infreqüent però molt elegant, al meu parer), mentre que els vulgars no. Els vulgars són els que ara ens interessen, tot i que en nombre tampoc no són gaires. Però bonics, això sí. Per exemple vagància, que té una certa anomenada de barbarisme; o vagarívol, el més poètic de la colla; o vagarro, un despectiu preciós que tanmateix podria ser fill bord, o com a mínim adoptiu: “No és gaire segur que sigui derivat de vagar”, diu el diccionari d’Estalella, “sobretot perquè els derivats en –arro es formen gairebé només sobre substantius; més aviat sembla un paral·lel d’abegot i la variant bagot (-ot i –arro, sufixos pejoratius tots dos), amb v- per influx de vagar, verb adient al mascle de l’abella”. No em negareu que l’etimologia és una disciplina apassionant. Finalment, l’últim dels germans dignes d’interès és un adjectiu aparentment corrent, desvagat, molt útil com a sinònim de desocupat o desenfeinat però tanmateix cada dia més bandejat de la parla quotidiana.

Bé, he dit finalment però encara hi ha un últim parent que val la pena d’observar de prop. Em refereixo a vagassejar, mot igualment en desús però amb una simpàtica coincidència amb el seu homòfon bagassejar: si el primer és sinònim de fer el dropo, el segon consisteix a freqüentar senyores de dubtosa reputació. Dues perles, sens dubte.