Excuseu-me la imatge amb què us vaig acomiadar l’últim dia (la desaparició del darrer mot català), però m’havia vingut al cap arran d’una escena perfectament quotidiana, viscuda precisament el primer dia de les festes. Us situo: pastisseria de poble petit, rodalia de Barcelona. Dependentes i clientela catalans, amb alguna rara excepció. Com és natural atesa la data, despatxen molt de torró: de xixona, d’alacant, de licors diversos… I també d’aquell que té un color groc torrat, com de sucre cremat, i que algun dia, en un passat remot, hi havia qui en deia de crema (o justament cremat). Dic “hi havia qui en deia” perquè en efecte no tothom l’anomenava així; o, si més no, no tothom se’n recorda, perquè ara que l’esguerro se l’ha menjat del tot, la memòria del parlant fluixeja, i si se t’acut demanar-ho n’hi ha molts que dubten, i acaben reconeixent que no se’n recorden, o fins i tot creuen recordar (falsament) que ja en deien així, de iema. És una de les característiques de la interferència, que ens fa recordar coses que no són, perquè l’aprenentatge lingüístic funciona per imitació i acumulació, i quedaríeu parats amb quina facilitat oblidem coses que sabíem i en canvi qualifiquem “de tota la vida” mots o expressions que fa quatre dies que hem incorporat.

La metàfora del torró de iema, que en efecte és com l’anomenaven unànimement dependentes i clientela de la pastisseria del poble, igual que en milers i milers d’altres establiments on en despatxen, em serveix per rebatre una de les idees més enquistades en el penós imaginari del poble colonitzat que som. La idea que si la llengua va superar la terrible pressió del franquisme és que ho superarà tot i no es morirà mai. Un axioma absurd i fals que, tanmateix, es repeteix com un mantra, a manera d’antídot per no haver d’acceptar la trista realitat, que és tota la contrària. I n’és prova aquest espuri de iema que fins i tot els pastissers han adoptat, sense saber per quins set sous és millor dir-ne així (i encara pitjor aquesta versió que circula per escrit, ‘torró de gema’, que fa pudor de rendició: com que el parlant sap que iema no és català, ho busca al diccionari i troba gema, que és un dialectalisme per ‘rovell d’ou’, i ja ho tens. Si el català fos la llengua tan forta i resilient que us penseu que és, que resisteix fins i tot les dictadures, per quin motiu s’hauria de mutilar contínuament d’aquesta manera? Penseu-hi una mica, aprofitant les becaines dels àpats.

I bona entrada d’any amb torró d’alacant i xixona.