Parlàvem dels derivats de testis, ‘testimoni’, el pare gens putatiu del nostre protagonista d’avui, al seu torn protagonista de les últimes dues o tres setmanes del judici farsa.

Després de contestar ve un altre verb força comú, detestar, que tanmateix fa més vida en l’àmbit literari que no pas en la parla. Més que no pas, per exemple, “Detesto l’amanida d’herbetes”, si realment no la podem pair diem que “l’avorrim” (encara que últimament s’ha estès “l’odiem”, que és clarament un calc). Mostra d’aquesta escassa presència en la llengua oral és que s’ha reproduït poc i sense gaire ús: detestable, detestablement i detestació són ses escadusseres aportacions al zoo de la filologia.

Més prolífic és el que el segueix, protestar. De fet es podria dir que és un verb que retrata el segle XX, l’època històrica que va veure néixer la protesta com a membre de ple dret de l’àmbit polític i social. N’és exemple un mot com protestatari, nascut justament en aquest període històric. Res a veure, tanmateix, amb el protestantisme, l’auge del qual es remunta uns quants segles abans.

I, per acabar, els últims dos derivats “normals” són testament, la relació semàntica del qual amb testis sembla força evident (deixar testimoni d’una voluntat), i testicle, on aquest lligam ja no és tan clar. Aparentment, si més no.

Perquè resulta que m’havia guardat per al final d’aquesta repassada de derivats els més pintorescos, un parell de mots prou peculiars per merèixer esment a part. El primer és abintestat, ‘sense haver fet testament’, expressió freqüent a cal notari per raons òbvies. I el segon obtestació, ‘figura retòrica amb la qual hom posa per testimoni d’una cosa afirmada els homes, els objectes inanimats, Déu, la natura…’. Com a recurs literari deu ser propi d’altres èpoques, perquè un servidor, que ha cursat Filologia, no és que no recordi haver-la llegida per aquests llibres de Déu sinó ni tan sols estudiada. Cosa que, amb un poc de fantasia, em permetria arrodonir aquesta columna posant com a exemple d’obtestació precisament les declaracions de polis i guardiacivils al judici-farsa (els quals posarien nostrossenyor o una d’aquestes marededéus que els agraden tant com a testimoni de les mentides que diuen), si no fos que, casualitats del destí, descobreixo que al diccionari etimològic l’entrada que ve just a continuació de testar és ni més ni menys que, agafeu-vos fort, testosterona. I aleshores entenc que ja no cal aclarir res més. Vet aquí l’enigma del testicle. Hi ha casualitats que ho expliquen tot.