Amb les giragonses de la data de convocatòria de vaga, hi havia alguna cosa (un mot, un matís, una presència…) que em rondava com un borinot. Primer vaig pensar que devia ser la crida de vaga, un terme certament atractiu per esventrar-lo en aquesta secció. Però no. I al final hi he caigut: era el nom d’aquest sindicat nou que està fent allò que els grans diplodocus del sidicalisme tradicional no saben o no volen fer: jugar-se-la pel país.

Sindicat és un terme que sempre m’ha cridat l’atenció perquè al poble de l’avi designava un edifici, un cau de jugadors de dòmino que en altres llocs anomenen el casal, la bòbila o de mil maneres més. No vaig trigar gaire a esbrinar que era una metonímia, i que en general l’àmbit del sindical és el dels treballadors, allò que antany es deia classe obrera o proletariat. De més gran, però, va aparèixer una altra figura: el síndic. Que a Andorra és un càrrec important, el procurador o president del consell general, poca broma; aquí baix, en canvi, com que s’ocupa de greuges (queixes de la ciutadania) és una figura més simbòlica que no pas d’efectivitat real. Una cosa molt postmoderna, ben mirat.

Però no va ser fins que vaig visitar l’Alguer que no me’l vaig començar a mirar amb veritable curiositat. Perquè en aquesta vila sardo-catalana resulta que el síndic (en alguerès en diuen síndac, adaptació de l’italià sindaco) no és altra cosa que el batlle. Llavors sí que vaig córrer a veure d’on venia el mot: del grec syndikos, ‘defensor’, i també ‘membre d’un tribunal administratiu’. D’aquí va passar al llatí en un sentit un poc més especialitzat de ‘advocat i representant d’una ciutat’, i en català va tornar a obrir el focus com a “Encarregat dels interessos d’una corporació, una comunitat o un estament”. Com es pot veure, aquest significat encaixa perfectament amb l’especialització que ha acabat prenent al món occidental a través del substantiu sindicat i els seus dos derivats més cèlebres: sindicalisme i sindicalista, i és per això que al llarg d’un segle i mig els hereus històrics d’aquell syndikos s’havien anat carregant d’una certa pàtina, si més no per a la gent d’esquerres, de combat per la justícia i la igualtat.

Dissortadament, l’actitud poruga, quan no obertament conservadora o contrària, dels sindicats majoritaris pel que fa a la revolta dels catalans podria acabar abocant per la borda un compromís secular de lluita pels drets humans. Per això és d’agrair que en sorgeixin, com ara la Intersindical, que encara creuen en la llibertat dels pobles