Dèiem el dia passat, a propòsit de referir (el verb mare d’on procedeix relator), que la branca principal de la família era la que fruitava a partir d’una paraula tan i tan freqüent com relació. Però paral·lelament a aquesta apareix, ja al llunyà segle XIV, un substantiu que en representa una mena d’especialització: relat. Des de bon principi ha format part del vocabulari de la literatura, com a sinònim de narració o aventura, però seria injust cenyir-lo a un àmbit tan restringit perquè dos derivats seus van força més enllà. D’una banda, correlat, que, referint-se al “fenomen les sèries d’observacions del qual presenten un coeficient de correlació significatiu amb les d’un altre”, s’empra en estadística i en els estudis literaris; de l’altra, correlatiu, un adjectiu que ha fet més fortuna en l’àmbit de les matemàtiques (segur que recordeu les sèries de números correlatius).

Als qui sou atents de mena és probable que aquest darrer mot us hagi fet pensar en un altre adjectiu d’allò més present en la vida quotidiana: relatiu. Que, com l’esmentada relació, és tan polisèmic que acaba formant la seva pròpia família nombrosa. I no una qualsevol, no. Gairebé tot són mots de pes: relativisme, relativitat, relativitzar…

Quasi exhaurit el repertori derivacional, pràcticament ja som allà on volíem anar a parar. Després dels esmentats, el verb que ha portat més fortuna a relat és relatar, i no pas perquè hagi augmentat el camp d’ús (els diccionaris el continuen situant exclusivament en l’àmbit literari o narratiu) sinó precisament per l’aparició de relator, que sí que ho ha fet. Un relator no és, com etimològicament caldria esperar, cap narrador o contista sinó un lletrat (per tant ja entrem en el camp del dret) o un cronista, una mena de notari. Hem passat de la fantasia (literària) a la realitat (jurídica). Ves que no fos això el que va alarmar tant els tres partits ultraespanyolistes: que la presència d’aquest convidat impliqués el pas definitiu d’una situació que ells voldrien sempre en la fantasia de quatre catalans eixelebrats a l’agenda política més real i tangible.

O això, o bé l’existència d’aquell altre derivat que us deia el primer dia que també conservava, com referent i referència, la F etimològica de refêrre. Es tracta ni més ni menys que de referèndum. El relator, doncs, com a referendari, en certa manera com a comptador de vots. Això sí que hauria estat una jugada mestra; del diccionari, en aquest cas.