Roda el món i torna el mot: Massacre

Si ara us demanés quin d’aquests tres mots és l’únic correcte en català (massacre-frapar-farragós), us posaria en un compromís. Perquè la gran majoria de vosaltres esteu convençuts que tots tres són bons. I és probable que, quan us fes avinent que l’únic que recullen els diccionaris és precisament el que dona títol a l’article d’avui, més d’un elevaria als quatre vents aquella tradicional queixa contra els diccionaris que els acusa de no aplegar el que diu la gent.

El joc és pertinent perquè si l’haguéssim fet fa quinze anys la solució encara hauria estat més xocant: cap dels tres. En català, massacre és un terme força modern. Va entrar al DIEC a l’última edició (juntament amb el verb que l’origina, massacrar), responent (suposo) a la pressió dels mitjans, que l’havien adoptat a partir d’un ús col·loquial més o menys estès. La pista per adonar-se que es tracta d’un xenisme (terme provinent d’un altre idioma) és la pronúncia: fem tancada aquesta E final quan l’hauriem de pronunciar neutra, com a simulacrE (descomptant els parlants d’occidental, que a ells ja els toca). I això és així perquè la nostra ment, el manual d’instruccions lingüístic que ens van instal·lar quan apreníem a parlar, detecta una anomalia i en conseqüència l’exclou de la categoria general. És exactament el mateix fenomen que es verifica a sEmàfor, salvE (la de Salve Regina) o súpEr (el primer és un compost d’arrel grega, el segon un vocatiu llatí i el tercer un prefix, també llatí). Per això resulta tan absurda (i esperem que infructuosa) la fal·lera dels lingüistes de TV3 per neutralitzar la E de “Súpers”, que tantes mandíbules de criatura deu esquinçar.

(Ara obro un parèntesi per al misteri del dia, que no és altre que la segona accepció de massacre. Es veu que, en l’àmbit de l’heràldica, també designa un ‘crani de cèrvol o de bou proveït de banyes i posat de cara’. Ignoro la gènesi de tal imatge, però com que no afecta els nostres interessos ho deixo aquí).

Sigui com vulgui, el cert és que el Ministeri de l’Interior espanyol ja ens pot massacrar sempre que li roti, diccionari en mà. Tal com diu l’inefable senyor Zoido (què ho fa que a tants personatges rellevants d’aquesta Espanya de pandereta ens vingui al cap qualificar-los d’inefables?), uns quants piolins més i això hauria estat una massacre. Això sí, el que no podran aconseguir mai aquesta gent tan primitiva és que el nostre cervell rèptil, la nostra ànima lingüística, deixi de percebre tal acció com un estrangerisme. Que, malgrat que en rigor provingui de la llengua francesa, a nosaltres ens haurà arribat passant per la Castellana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.