Això d’avui és una veritable paradoxa: quina paraula tan suggerent per a un tafaner de la llengua, i alhora de tan males evocacions recents!

    En honor a la veritat, cal dir que el concepte en ell mateix no té connotacions de cap mena: es diu de l’ordre o la sentència que no és final o definitiva. Una altra cosa és el contingut i les intencions que se li donin.

    Dit això, em poso més filòlogic per assenyalar-ne, d’entrada, una característica: interlocutori és un adjectiu (com la pràctica totalitat dels mots acabats amb –ori). Igual que motor (mecanisme motor, és a dir, ‘que genera moviment’) o intermitent (llum intermitent’). És en una fase posterior, que la forma femenina es converteix en substantiu, per necessitats del lèxic judicial: “Resolució motivada que decideix una incidència en un procés i no les qüestions de fons, que han de ser resoltes per mitjà de sentència” (bé, i la masculina també, perquè de fet locutori té ni més ni menys que tres accepcions).

    El segon tret destacat, i el més visible, és que es tracta d’un compost, concretament un adjectiu precedit d’inter-, que significa ‘entre’ o ‘mútuament’. És un prefix molt rendible, ja que apareix en dos centenars llargs de termes (comptant només els normatius), si bé és cert que en el cas que ens ocupa costa d’escatir-ne el significat exacte (entre dos locutors?, entre parlants?).

    I justament això darrer és el que revela la gràcia del terme i que a mi me’l fa més atractiu. Locutori prové del mot loquaç, que significa exactament ‘que parla molt’. A un servidor (i ara espero que em passeu la tafaneria personal), que no sóc de xerrar gaire, la providència m’ha donat l’habilitat d’envoltar-me de gent que sí. Tinc i he tingut ple d’amics logorreics, verborreics i garolers sense remei. Visc envoltat de loquacitat, i sempre he pensat que era per això que m’atreu tant el món verbal (sovint em sento dir coses com “per ser que t’interessen tant les paraules, en fas servir molt poques”, que és com si diguéssim a un metge, si fa no fa, “per ser que t’ocupes de malalties trobo que en tens molt poques”). Seriosament: no sé si realment ha estat per això, però el que és segur és que quan consulto una llista de derivats com la que ara tinc al davant i hi trobo preciositats com al·locució, circumloqui, col·loquial, circumlocució i, especialment, proloqui, experimento una mena de síndrome de Stendhal irrefrenable. Què voleu que us digui, potser en realitat sóc un locutor reprimit.