Roda el món i torna el mot: Injúries

Vet aquí una d’aquelles paraules que fan les delícies dels del meu gremi. Jo no sé amb quina cara us la mireu vosaltres si sou dels que us atureu en el significat, que és allò que fa la gent normal davant d’un mot (i el que s’ha de fer, eh?, no us penséssiu pas que ho blasmi). Però els que tenim deformació professional la contemplem com una llaminadura: des d’un punt de vista formal, és d’allò més prometedora.

Com que he dit això d’aturar-se en el significat, començaré per aquí, doncs. I d’entrada ja ens trobarem amb una sorpresa. Perquè si bé la primera accepció és la que fem anar tots (“Ofensa feta al nom, a l’honor, d’altri amb paraules o actes”), i precisament la que ha servit per carregar-li el mort a en Valtònyc, just a sota n’hi trobem una de ben desconeguda: “Dany, deterioració, que causen els elements, el pas del temps, etc”. Confesso que no l’havia sentida mai. M’imagino, per exemple, un poemari del tot just traspassat Màrius Sampere que es titulés Les injúries de l’edat. Per comprovar que aquesta manera d’injuriar tan física no sigui una extravagància del poble català, cerco un poc i veig que no: en italià també existeix, en aquest sentit. Tal vegada això explica l’ús més material que té el mot en anglès, perquè injurieddesigna la persona ferida en un atemptat o agressió.

Fins aquí, el significat estricte, que tampoc té més misteri. Més suculenta resulta, en canvi, l’etimologia. O més ben dit la derivació, perquè el verb jurar del qual prové és un d’aquells que ja es veu que n’han de fer de grosses. Un verb amb una enorme càrrega (semàntica, per descomptat) però també simbòlica.
 

D’entrada, jurare és l’abreviació d’una fórmula ritual i sagrada, i amb aquests dos adjectius ja ens podem ensumar que la cosa ha de ser d’alta volada (ritual i sagrada, aviat és dit!). La fórmula en qüestió provenia d’allò que els llatins anomenaven jus, juris, és a dir, ‘el dret, la llei’. Per tant, estem en territoris de significats importants. I la descendència no decep. Per començar, els derivats més directes, sense prefixos ni res, com ara jura (de bandera), jurar o jurament. O també un que m’afecta més directament, com és jurat (i ho dic per la banda del jurat de premi literari, no pas per l’altre. Precisament la setmana passada vaig tenir el goig de representar el jurat al lliurament de la desena edició dels premis Ficcions, un sarau de primera magnitud que organitza aquesta casa i que mobilitza milers d’alumnes de tots els països de parla catalana). La setmana entrant continuarem jurant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada