Quants acudits no podríem fer des del moment que descobrim que aquest terme, com tot els derivats de punir, prové de pena! Entre la celebèrrima impunitat parlamentària, que permet que gàngsters i estafadors defugin la justícia malgrat les mil trampes que cometen, i les agressions policials, que estomaquen impunement els manifestants… no sembla paradoxal que aquest substantiu i aquest adverbi tan irritants sorgeixin directament d’un mot de significat aoparentment tan contrari?

En realitat la giragonsa semàntica ha anat més aviat a l’inrevés. Pena prové, en última instància, del mot grec poinê, que significa ‘multa, compensació, penyora’, i que per tant es feia servir originàriament per a assumptes relacionats amb la justícia. No en va els primers exemples que proporciona el diccionari són ‘infligir, aplicar, condonar una pena’ i les accepcions pertanyen al camp del dret, precisament, penal. Pena, doncs, era pràcticament sinònim de càstig.

Va ser la difusió de la cultura judeocristiana allò que va començar a tenyir d’un aire més emocional el concepte. Les ‘ànimes en pena’ que vaguen pel purgatori ens entristeixen perquè encarnen el dolor, però la “pena” que pateixen no és altra cosa que un càstig. De la mateixa manera que el penal amb què l’àrbitre castiga les faltes dins de l’àrea (no en va anomenat també ‘pena màxima’).

La gràcia d’aquesta família és que el mot llatí poena (adaptació del grec esmentat) es va reproduir en dues branques quasi idèntiques: una de nou fills que en conserven la E etimològica (inclosos penible o penós, per exemple) i una altra de 13 amb una modificació fonètica en el diftong OE: punir, punició, punitiu… És a la segona, doncs, a què pertany la nostra protagonista d’avui. Aquesta dotzena llarga de sinònims de càstig i castigar formen part de la llengua culta, i si impunitat ha acabat entrant en el llenguatge estàndard ha estat gràcies als mitjans de comunicació (i als reiterats esforços de la classe política per sortir-hi, no cal dir-ho). Però l’adjectiu corresponent, impune, per exemple, continua essent un mot reservat a discursos formals. Si ni tan sols sabem si aquesta E final l’hem de pronunciar tancada o neutra… Jo acceptaria de bon grat que dos mots tan bells com aquests, formalment parlant, continuessin en els llimbs de la llengua elevada a canvi d’introduir-ne dos de germans a la parla popular: punir i punició, que és el que es mereixen els lladres de màsters i els policies abusadors. Entre molts altres, és clar.