No sé si emprenyar-me per haver de ballar al so que toca el govern espanyol o celebrar que m’hagin donat excusa per analitzar un dels grans termes del conflicte. Un dels grandíssims, diria.
    M’explico una mica, va, que si no no s’entén res. Haver de parlar del mot immersió simplement perquè als totalitaris del PP els ha passat per la barretina disparar per aquesta banda és empipador (i encara més ara que han reconegut que en realitat es va deure a la precipitació d’un funcionari), perquè vol dir que anem a remolc de la seva deriva a l’hora d’afrontar el problema que tenen davant. Si demà, en comptes d’atacar la llengua i l’escola, decideixen que se les heuen amb les pensions, o amb els residus, o amb vés a saber quina altra cosa, jo què hauré de fer? Atès el principi que regeix aquesta humil secció, ho hauria de tenir present, ja que l’actualitat política és la guia que marca el nostre interès (per bé que el centrem en l’aspecte lingüístic). Però el meu esperit científic es revolta contra els capricis de l’atzar, o si més no contra aquesta mena de ziga-zagues que semblen dictar la posició de l’espanyolisme en la seva lluita total contra l’exigència catalana de llibertat. Aquest seria l’argument en contra de parlar d’aquest mot.
    L’argument a favor és que gràcies a l’enèsima sortida de to del PP m’he adonat d’una feta sorprenent: en quatre anys de rodalmotejar termes del conflicte, resulta que immersió no havia passat per la pedra. Oi que sembla increïble? Un moment, pensem-hi. Al meu entendre, lluny de ser cap paradoxa, el que denota aquesta absència és la magnitud de la pífia del PP. Una de les coses que no havien trontollat, que es mantenien inalterables en el cada dia més convuls paisatge d’aquesta batalla, era precisament el model educatiu de l’escola catalana. Si en quatre anys llargs no ens havia sortit la immersió vol dir que no havia arribat a cap titular, o com a mínim no amb prou força ni durada per convertir-se en objecte de controvèrsia (i no precisament per falta de ganes). I ara, amb aquesta pedrada, l’espanyolisme furibund la torna a posar al centre de la polèmica.
    Però com que això és una secció de llengua (o quasi, he he), abans de fer-ne el comentari polític esventrarem la immersió amb el bisturí de la filologia, que per a això hem vingut. Però com que ja som al capdavall de l’article, us deixaré amb el suspens d’una frase inquietant: immersió forma part d’una família curta i estranyota.