Roda el món i torna el mot: Immersió (i 2)

Us vaig deixar amb la mel a la boca amb allò que deia que la d’aquest terme tan arxifamós és una família curta i estranyota. El primer adjectiu és fàcil de demostrar: només compta amb set derivats. El segon demana un poc més d’atenció.

D’entrada, cal dir que aquesta mitja dotzeneta llarga de derivats ho són d’immergir (idèntic en llatí: immergere). Que hagi generat tan pocs mots nous ens fa sospitar que tots siguin de la mateixa branca, és a dir, derivats directes. De primera generació, per dir-ho així. Per tant, que tots s’assemblin moltíssim. La gràcia és que fora del que ens ocupa, són pràcticament desconeguts: immergent, immergible, immersionisme, immersionista, immersiu i immersor. Ens en podem imaginar perfectament el significat, i segurament no ens equivocarem, però, llevat que ens servim del camp especialitzat en què es deuen emprar, és probable que no els hàgim utilitzat mai de la vida. Fins i tot aquest immergible que ens evoca la imatge d’un rellotge (dels que deuen fer servir els submarinistes) queda arraconat pel més popular submergible. De fet, el mateix immersionisme, que en efecte és una especialitat del submarinisme, no ha estat capaç de substituir les paràfrasis ‘submarinisme sense oxigen’ i similars. Una observació molt reveladora: a les definicions que en dona el DGLC no n’hi ha cap ni una que s’acompanyi d’un exemple, llevat d’immergir. Més clar que això…

Així les coses, doncs, diria que l’única interpretació possible, en termes de trasllació de la realitat lingüística a la social (que és el que fem aquí), és que la immersió lingüística és un sistema excepcional, una mena d’estel lluent en una galàxia somorta. Ateses les característiques sociolingüístiques dels estats del món, són ben pocs (però distingits, modèlics i tot) els que han tirat endavant un projecte pedagògic com aquest. Per dir-ho poèticament, un oasi en el desert. La majoria dels estats o regions multilingües (de fet això és una redundància, perquè de monolingües pràcticament no en queden) opten per les vies tradicionals: ensenyament en una única llengua, el model diguem-ne imperial, o bé segregat per llengües, que pràcticament obté els mateixos resultats (mireu què ha passat al País Valencià fins abans del tripartit). El mèrit de compensar les desigualtats derivades d’una situació política de dominació tot elevant la discriminada a llengua vehicular és motiu més que suficient per preservar aquesta rara avis en un àmbit tan sensible com el de l’ensenyament. I de retruc la convivència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *