Etimològicament parlant, el verb escopir té poc interès: prové d’un verb llatí amb el mateix significat i gairebé no ha fruitat. Bé, dic mentida: ha fruitat poc, però l’únic derivat culte que té és esputar, d’on prové el substantiu esput, que si més no té possibilitats en l’àmbit del joc de paraules (si recordeu el calembur que suposadament Quevedo hauria dedicat a la reina Mariana d’Àustria, “Entre el clavel blanco y la rosa roja, su majestad es-coja”, segur que us en podeu imaginar un altre on el verb conjugat al final sigui en 3a persona del present d’indicatiu d’esputar).

Un poc més d’interès, en canvi, tenen els sinònims. Ho dic més que res pensant en els titulars de notícies, perquè la gràcia d’aquest cas és que una acció de ressonàncies baixfondistes com és escopir es produeix (segons la dubitabilíssima versió del ministre Borrell, és clar) en un indret tan solemne com un Parlament, per més que sigui un galliner com l’espanyol. No es veia una cosa així des del temps d’aquell bàrbar blaver que es deia González Lizondo, que va deixar anar (ell sí, de debò) un senyor gargall com una casa de pagès damunt l’estora de l’hemicicle. I he posat gargall a posta, perquè malauradament el substantiu escopinada fa una mica curt per a segons quines secrecions. Escopit no és normatiu, encara que hi ha qui l’empra (el significat real és com a adjectiu, sinònim de ‘pastat, clavat, idèntic’), però escopinada dona la idea d’un lleuger esput de saliva i prou, pràcticament infantil. En alguns indrets també fan anar salivada, però som allà mateix. De fet, parlant de mainades, a l’escola gastàvem el col·loquial sipi, i m’hi aturo un moment perquè s’ho val. Com molts altres col·loquialismes, sempre li ha planat la sospita de castellanisme, però sense motiu real perquè sipi no existeix en el castellà de fora de Catalunya. En realitat, sembla que provindria d’Eivissa, on d’una mucositat d’aquelles que cal arrancar amb força per esputar en diuen una sípia, com el cefalòpode. ‘Treure’s una sípia del coll’, seria l’expressió. Aquesta sípia (o xípia) s’hauria reduït asipi (o xipi) als patis d’escola dels anys setanta, on encara sobreviu.

Per a tota la resta d’usos, quan ens cal alguna cosa més grossa, més contundent, que la mera escopinada, hem de recórrer al gargall, per cert de família força més extensa: gargallejar, gargallós, gargamella, garganxó… Dels usos formals ja se n’ocupa el vocabulari mèdic: esputació, expectoració. Tant de bo del ministre Borrell també se n’ocupessin aquests professionals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada