Independentment del color o colors de què estigués fet, llaç és un mot documentat al segle XIV que fins ara havia tingut una vida molt plàcida. Senyorejant els diumenges des del capdamunt de l’embolcall del tortell, i dedicant-se esporàdicament a la cacera quan es vestia de parany corredís per a atrapar gossos de carrer. En aquests sis segles tot just s’havia modificat en dos derivats prou forts per adquirir notorietat: d’una banda, el desenllaç, corol·lari obligatori dels estudis literaris, quan novel·les i peces teatrals encara s’emmotllaven a l’estructura tradicional: plantejament, nus i desenllaç; i de l’altra l’enllaç, sinònim de casament durant anys i panys, abans no arribés el transport suburbà, ja entrat el segle XX, i descobríssim el concepte ‘estació d’enllaç’. Del primer significat en neix un tercer derivat de relativa fortuna, el verb entrellaçar.

(Faig un paràgraf en forma de parèntesi per destacar una coincidència: si la setmana passada, arran dels infiltrats, rememoràvem el cèlebre filtre d’amor atribuït pels romàntics als alquimistes medievals, el llaç d’amor és un dibuix usat en heràldica: un cordó plegat en forma circular els extrems del qual travessen la circumferència).

Reprenc l’enllaç matrimonial per afegir que es tracta d’un ús més o menys metafòric de vincle o lligam. Perquè justament és amb aquest significat que al nostre protagonista d’avui se li comença a complicar la vida. La secular placidesa trontolla a partir del moment que, ara ja al darrer terç del XX, les innovacions tecnològiques entren acompanyades del lèxic anglès. Així, una de les primeres nocions que aprenem en informàtica és la de l’adreça electrònica que podem enviar o clicar i que anomenem precisament enllaç. Enllaç o… link, que és el mot amb el qual s’ho disputen. Un combat que, tal com passa amb el tuit i la piulada, encara està per resoldre.

I vet aquí que, més de sis-cents anys després, al llaç li esclata tota la bonança a la cara. Tot d’un plegat, es veu elevat a protagonista d’una batussa a gran escala on el menys important és la forma o elegància que presenti. El que compta, ara sí, és el color, que en realitat és un aspecte atzarós perquè de la mateixa manera que ha estat groc podia haver estat rosa o fúcsia. El que és indubtable és que, després de la guerra dels llaços, i s’acabi com s’acabi, en el nostre imaginari col·lectiu aquest ‘nus amb bagues escorredores que es fa en una cinta, veta o cordó, com a adorn o per a subjectar una altra cosa’, ja no tornarà a ser mai més el mateix.