Roda el món i torna el mot: Detenir

Aquest verb ha tingut prou traça per especialitzar-se en un significat molt concret, el de ‘retenir per part de l’autoritat’, i desprendre’s dels altres quatre que encara aplega el diccionari, tres dels quals són variants més o menys pròximes d’aturar o frenar mentre el quart és d’un d’aquells que aprenem als cursos de català i després ens sembla que ho hem somiat perquè mai més de la vida els veiem aparèixer enlloc, tret potser d’algun text de notari amb ínfules literàries de diumenge a la tarda (“Guardar, algú, alguna cosa, en la seva possessió, mantenir, no deixar perdre. Ha detingut el títol de campió durant tres anys”).
    Especialitzar-se en un sentit, per més que la història t’hagi fet polisèmic, és bo perquè et garanteix un espai per existir. En el context actual de reducció d’espècies verbals (l’augment del mercat comunicatiu comporta la pèrdua de sinonímia), la lluita per sobreviure en la parla real és aferrissada. Penseu en un verb força semblant al que avui ens ocupa com és descendir, per exemple: amb sinònims tan populars com baixar, precipitar-se o fins i tot davallar, no s’ha sabut especialitzar i ha quedat del tot arraconat (a diferència de dos dels seus derivats, descens i descendència, que sí que n’han sabut). Detenir, en canvi, tot i competir amb figures de pes com parar, aturar, frenar, immobilitzar o suspendre, s’ha retallat un espai semàntic que li assegura la superpervivència. A les novel·les de polis comparteix protagonisme amb arrestar, perquè ningú gaire bé quin és el matís diferencial entre un i altre; en canvi, als mitjans de comunicació, a l’hora de titular la notícia referida al president Puigdemont, detenció i detenir han guanyat clarament la partida a arrest i arrestar.
    Com a conseqüència de tot plegat, un parell de derivats seus (es tracta d’una família gens nombrosa) han seguit un camí similar, fins a tronejar en el seu àmbit sense rival possible. Es tracta de detingut (en aquest cas, pràcticament sense gota de competència per part d’arrestat) i de l’adverbi detingudament, amb el seu aire vagament culte i per això tan apreciat per la llengua estàndar i els registres més formals. No és el mateix aturar-se a rumiar una cosa amb calma que detingudament: aquesta es fa més a consciència, amb la intenció d’analitzar a fons tant els ets com els uts abans de prendre cap decisió. Una cosa que, per cert, no aniria gens malament als caps pensants del govern espanyol, cada dia més presoners (i doncs, detinguts) de l’ofuscació patriòtica que els ha de dur a la detenció (la parada final).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *