Aquest és el clàssic xenisme que s’infiltra a la llengua sense esverar gaire ningú i qualsevol dia te’l trobes al diccionari (de moment no, o sigui que a efectes normatius l’hem de considerar incorrecte). I alerta que no me’n queixo, perquè és el procediment pel qual s’han naturalitzat milers de termes en tots els idiomes del món.
En aquest cas hi ha un parell d’elements que el fan paradoxal, tanmateix. El primer, l’absurd del sentit. El prefix des– és molt útil (potser el més prolífic de tots), perquè permet esborrar, recular o desfer qualsevol acció que li posem al darrere, des de tan quotidianes com desenganyar a altres de més sorprenents com ara desabonyegar. Ara bé, desescalar… en què hauria de consistir? En desfer allò que s’ha escalat? És a dir, a baixar, davallar o descendir? Òbviament no va per aquí, perquè la parauleta s’usa en sentit figurat. I ars ve la segona paradoxa: el verb escalar no té cap accepció que reculli aquesta idea, la d’augmentar o apujar d’intensitat. No sentim mai titulars com ara “Escalen les diferències entre l’OTAN” o “Els països àrabs miraran d’escalar la tensió per apujar el preu del barril”. Difícilment, per tant, podràs desescalar allò que no has escalat.
En realitat, com segur que més d’un heu pensat, la novetat no ens ha entrat en forma de verb sinó de substantiu: “L’ONU denuncia l’escalada de la tensió a la cimera”. Tot molt més sibil·lí. Resulta que escalation és un terme que en anglès es fa servir en el llenguatge militar. A les llengües llatines els primers de copiar-la van ser els italians, directament, a pèl: escalation. L’italià actual ho fa molt, per això és ple de mots anglesos tal com raja (show, weekend, tycoon). Nosaltres, en canvi (i en aquest cas no tinc prou dades per assegurar que ho hàgim copiat del castellà), són més pudorosos i els xenismes els adaptem. En aquest cas era molt senzill, perquè escaladaja existia, i fins i tot (com a substantiu sí) tenia aquest significat; podríem dir que va ser una mala traducció, perquè ja disposàvem d’augment, increment, puja, ascens i altres. Fet el primer pas, introduir la inexistent desescalada ja és un joc de nens. El tercer i últim pas, per ara, és fer-ne derivar el verb: desescalar. En termes de composició de mots, s’ajusta a les regles intrínseques del català; per tant, es pot dir que és admissible. Una altra cosa és que, disposant de rebaixar, afluixar, disminuir, relaxar o atenuar, realment calgués. Que, al meu entendre, no. Però així funciona ara mateix la innovació lingüística. Una veritable escalationinvasiva de la llengua anglesa.