Ara que acaben de fer el deliciós festivalet (si em permeteu el diminutiu, merament afectuós) TianaNegra i just comença el festivalot (ídem) BCNegra, trobo que és el moment idoni per esventrar aquest verb que sentim, intermitentment, en l’aiguabarreig de les notícies del procés. De fet la vaga de taxistes l’ha tornat a fer saltar a la palestra, perquè molts observadors han fet notar que l’espanyolisme (i l’Estat, sobretot) criminalitza les accions dels CDRs i en canvi les del sindicat del taxi no.

Més que des del punt de vista formal (prové d’un terme llatí pràcticament idèntic que significava ‘acusació’), el substantiu crim té més gràcia per la peripècia vital. Fins no fa gaire era freqüent sentir a la carretera l’adjectiu criminal, proferit generalment per conductors porucs o sense perícia a d’altres que, més hàbils o agosarats, els avançaven de manera que ells consideraven temerària. “Ja t’estamparàs!” solia ser la cua que rematava aquella mostra irada d’impotència en la conducció.

Podria ser que vosaltres encara la féssiu servir, però jo tinc la impressió que, com a exclamació, va de baixa. Tant com, inversament, han anat a l’alça la criminologia (gràcies a l’auge de les escoles que forneixen quadres policials) i els advocats criminalistes (en aquest cas gràcies a la multiplicació de mitjans, que faciliten l’accés informatiu a activitats abans més inaccessibles). Igualment, el boom de la novel·la negra, i de la crònica judicial, ens ha fet força més familiars termes com ara “prova incriminatòria“, que no deixa de ser un cultisme. Amb una mirada més distant, doncs, de seguida resulta evident que la família de crim ha experimentat un procés de normalització, per no dir de blanquejament.

Tanmateix, persisteix en l’ús col·loquial un mot l’arrel criminal del qual passa perfectament inadvertida. És freqüent en l’àmbit domèstic, concretament en el context sempre empipador de les discussions: recriminar. Quan “responem amb retrets als retrets d’altri”, que segons el GDLC és el que vol dir aquest verb, estem cometent ni més ni menys que un crim, i això, lluny de ser una exageració, ens pot anar molt bé per ajudar a redimensionar els termes que, en el debat, emprem amb aquella alegria. Precisament un dels trets característics del conflicte en l’era de la informació és la banalització de les paraules. Avui dia per menys de res et tracten de nazi, feixista o supremacista. A mi, que considero bàsic el respecte pels significats, aquestes absurditats sí que em semblen un crim.