“Som gent pacífica i no ens agrada cridar” és un eslògan-joc autoparòdic que qualsevol català adscriu sense vacil·lar a l’àmbit de l’escoltisme i la formació general de l’esperit de país. Bé, qualsevol català que no sigui d’aquest partit a qui no els agrada la llengua catalana ni l’escola catalana ni les tradicions catalanes ni…

El verb cridar, del qual prové, òbviament, el nostre protagonista d’avui, no ha fruitat gaire: no arriba ni a una dotzena de derivats, dels quals els més usuals són crit, per descomptat, i un parell o tres de germans: cridaner (molt aplicat a la mainada), cridòria, escridassada… Recordo una pancarta, fa anys, a la Plaça Reial on es denunciava massa amablement l’excés de gresca de la zona. Deia: “No escridasseu, sisplau”. Suposo que l’autor de l’escrit devia haver pensat que ‘No crideu’ era massa ambigu per referir-se al xivarri dels embriacs i companyia i va voler afinar més. La pega és que es va descuidar el pronom: la frase correcta hauria d’haver estat ‘No us escridasseu’, en l’accepció del mot que significa ‘barallar-se a crits’. Si dius ‘No escridasseu’, sense pronom, has d’afegir un complement indirecte (la víctima de la teva esbroncada), altrament l’oració queda coixa.

Molt més engrescador que la pèrdua de la intuïció lingüística que aquesta pancarta revela és l’origen de cridar. Es tracta d’una etimologia infreqüent. De fet no està ni tan sols clarament establerta, perquè el Diccionari etimològic suggereix que el llatí clàssic quiritare (el de la RAE, per exemple, ho deixa aquí i no aprofundeix més) podria estar relacionat amb el mot Quirites, que designava els ‘ciutadans romans qualificats’, els quals serien cridats (reclamats) per qui necessitava auxili. Però és evident que, alhora, cridar mostra un palès caràcter onomatopeic.

Per si als etimòlegs els ha de fer servei, a mi em sembla que en el cas d’aquesta Crida Nacional per la República, és força obvi que són els ciutadans romans qualificats els qui demanen ajuda als de baix, és a dir, la classe política a nosaltres. No en va el moviment precedent del mateix nom, la mítica Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació catalanes, ja va demostrar que és del poble d’on sorgeixen les veritables iniciatives amb sentit patriòtic.

I parlant d’iniciatives, és bo de saber que el substantiu crida també és la forma tradicional d’anomenar això que després hem passat a dir-ne pregó.