De la vuitantena de derivats que vam dir que tenia el mot viure, n’hem vist gairebé la meitat, molts dels quals sorgits de dos de tan bàsics com el verb conviure(quatre) i el substantiu vida (vint). Però ens en queda un altre, d’una tercera categoria gramatical, que els supera de llarg: l’adjectiu viu en té ni més ni menys que trenta. Aviat és dit: més que moltíssims ètims amb entrada pròpia al diccionari. L’explicació és lògica: respon al principi de l’ús. Una paraula tan present en la vida quotidiana per força acaba donant lloc a més variants, per tal de respondre a les necessitats expressives.

Així doncs, viu aplica el model d’aquesta mena de mots-generador i dona lloc, per començar, a altres verbs: avivar, reviscolar o vivificar, que al seu torn es desdoblen: un reviscolament per aquí, un vivificador per allà… Els del verb vivificar, per cert, arrosseguen tots aquesta síl·laba repetida, vivi-, que els fa ideals per als embarbussaments: vivificant, vivificatiu, revivificació…

Però no solament de verbs campa la descendència de viu. Conté substantius d’àmbit força més específic, com ara viver, vivesa o vivor, o adjectius igualment cultes com vivaç o vívid, generalment emprats en contextos poètics o si més no literaris.

Dels pocs fills del verb viure que ens queden, en sobresurt un que podia haver format part del paràgraf anterior, però no: vividor. El vividor té tanta personalitat (ja el trobem usat en Ausiàs Marc) que no se subordina a son cosí viu sinó que el tracta com un igual.

I no es podria acabar aquest recull exhaustiu sense esmentar l’adjectiu vivent, part indestriable de la tradició pessebrista, ni tampoc un compost d’origen culte com vivípar, peça bàsica del llenguatge de la biologia. Ara, com a cirereta del pastís m’he guardat l’expressió ‘fer la viu-viu’, una senzilla duplicació, pròpia del llenguatge popular, que condensa el sentit profund d’aquest verb tan essencial que estem radiografiant. La qual cosa, i això em porta de dret a la reflexió final, exemplifica allò que dèiem el primer dia: que quan la falta de respecte, tant a la veritat com als homes, es transforma en acció política mitjançant la banalització de les paraules, per força se t’acaba girant en contra. Els lerrouxistes de Ciudadanos han abusat tant de la fal·làcia ‘trencar la convivència’ que la mateixa vitalitat dels mots ha acabat per mostrar a tothom que qui té aquest objectiu són precisament els qui en fan una acusació. La història i el diccionari posen cadascú al seu lloc.