Els eslògans de Ciudadanos, a còpia de repetir l’absurd fins a l’extenuació, acaben perdent tot significat i es converteixen en mers identificadors, com les musiquetes dels anuncis: si sonen aquelles notes inicials saps que toca coca-cola, si sents aquella frase saps que ha pujat un d’aquests ultranacionalistes al faristol.

“S’ha trencat la convivència” n’és una. No cal entrar a verificar-ne el contingut perquè no aguanta ni la més mínima anàlisi. M’interessa més la tria de cada concepte. Convivència és un mot que ho porta tot escrit a la cara: el prefix co/n-, ‘fer una cosa en grup’, el lema -viv-, de ‘viure’, i el sufix -ència, que significa ‘qualitat de’: qualitat de viure plegats, doncs. Una paraula que no enganya.

Curiosament el verb viure encara no ens havia sortit en aquest dietari de mots del procés. I mira que de derivats no n’hi falten, perquè en té una vuitantena, molt per sobre de la mitjana. Això vol dir que té derivats cultes i derivats vulgars. Però el més atractiu d’aquestes famílies tan nombroses gairebé sempre són els parents extravagants o pintorescos. O particularment bells, que també n’hi ha. Per exemple, el verb benviure, que no significa pas ‘viure regaladament’ sinó ‘com cal, honradament’. O vianda, un substantiu amb un periple etimològic ben simpàtic: nosaltres el vam prendre del francès viande, on s’havia sedimentat en aquella forma a partir del llatí vivenda, ‘coses amb què s’ha de viure’ (el mateix format que agenda o llegenda), molt abans que irrompés en el castellà amb el significat reduït de ‘lloc per viure-hi’, és a dir, casa).

També té una bellesa tota particular el substantiu vitualla, ‘provisió de boca’, que fem anar en plural i que ha donat origen a un mot tan curiós com avituallament, utilitzat sobretot en el camp del ciclisme. O el mot italià del lèxic musical vivace, que correspon a un adjectiu que en català també tenim però que es veu molt poquet per aquests mons de déu: vivaç. I, darrere seu, el simpàtic vivari, ‘Instal·lació destinada a la conservació d’animals vius’, que pot prendre forma d’aviari, d’apiari, de terrari…

No sé si és causa del meu cognom (variant de l’adjectiu vital i sisè llinatge més difús a Catalunya, poca broma) o de què, però avui aquesta convivència suposadament tan malmesa ens ha dut a un passeig més agradós que de costum. Deu ser l’essència del viure, ves a saber. Però com que aquesta família té molts més recursos, amb el vostre permís la setmana entrant hi tornarem.