El verb viure, origen del mot que avui ens ocupa, és un bon model per repassar els recursos de l’etimologia, perquè a causa del seu significat diguem-ne essencial n’abasta pràcticament totes les varietats. Si la setmana passada ens vam fixar en els mots més peculiars (vam començar la casa per la teulada), avui recularem fins al començament.

Tots els verbs secundaris formats amb viure es generen a partir d’un prefix: benviure (un dels pintorescos que ja vam destacar) i els molt més corrents conviure, reviure, sobreviure i desviure’s. També entraria en aquest grup el més culte perviure (‘Perdurar, romandre viu’). L’observació més significativa que podem fer a partir d’aquest fet és que com més usual és un verb més derivats genera. Vegem-ho: benviure i desviure’s no en tenen cap, perviure només un (pervivència), sobreviure dos (supervivent i, atenció, sobrevivent), igual com reviure (encara que també són termes d’ús infreqüent: reviviscent i reviviscència). Finalment, el més estès de tots, conviure, arriba a quatre: la nostra convivència d’avui, convivent i un parell de ben estranyots: convictor i convictori, reduïts a l’àmbit estricte de les comunitats religioses. És com una mena de llei matemàtica: a més necessitat d’ús, més recursos. Molt lògic.

Encara més destacable que això és el fet que en aquesta família apareix un dels mots cabdals del repertori verbal humà: vida. Si disposéssim d’una màquina de fer estadístiques universals, segur que seria un dels termes amb més freqüència d’aparició. Aquests mots amb tant de pes específic solen ser creadors d’altres verbs, amb la qual cosa tanquen el cercle: del verb provens i al verb tornes. Així tenim avidar i avidolar-se, que són sinònims (‘donar vida, nodrir’), i avituallar, que també vam veure el dia passat. Però també en genera d’altres categories gramaticals, com és natural: adjectius (viable, envidat) i substantius, com l’actualíssim viabilitat. En canvi, un altre adjectiu que li podríem suposar per raons semàntiques no penja d’aquesta branca. És una sorpresa que em reservo per a la setmana entrant.

Ara, aquesta darrera mancança la compensa (continuo parlant del terme vida) amb el fet d’haver generat derivats cultes, un privilegi gairebé sempre reservat als ètims. I a més es tracta de termes força vius en la parla quotidiana: concretament l’adjectiu vital, del qual pengen (a més de meu cognom), termes com vitalici, vitalitat, vitalista o vitalitzar.

El verb viure, doncs, està fent realment honor al seu nom. En dues setmanes ha donat vida a una pila de mots. La que ve ho rematarem.