Cada dia sembla més una novel·la d’en Pedrolo, tot això. El dia que vam rodalmotejar el mot epidèmia (que ves per on coincidia amb la setmana que ens van tancar a casa) vaig començar dient que no tenia una relació directa amb el conflicte hispano-català, que és el motiu d’aquesta columna, però que en realitat hi havia connexions no tan immediates que sí que ho lligaven. Com un corrent semàntic subterrani, vaja. I a mesura que passen les setmanes i s’acumulen les coincidències (no em direu que no veieu el lligam entre aquest òrgan repressor que anomenen Fiscalia i les directives de control de la població), el nostre Blade runner político-sanitari es va fent més evident.
Pandèmia és mot de ciència-ficció per antonomàsia. És una de les línies clau dels relats futuristes: la malaltia d’origen sospitós que s’escampa fins a causar una mortaldat per tot el planeta. I en aquest sentit està ben trobat, perquè un simple canvi de prefix el fa molt més temible que epidèmia. Pan– ve del grec i significa ‘tot’, i el trobem en centenars de paraules: des de pancatalanisme a panarquia o pangènesi. Pandèmia, doncs, seria la ‘Malaltia epidèmica estesa a molts països o continents, que ataca gairebé tots els individus d’un paìs’ (acudit: si la pandèmia fos, per exemple, de psoriasi, podríem dir que es tracta d’una malaltia epidèmica epidèrmica?). I aquí és per on podem allargar l’analogia. Perquè si de malalties parlem, és evident que la corrupció de la democràcia i el decantament descarat cap al feixisme que està vivint l’Estat espanyol es pot considerar una patologia del sistema, atès que corromp les bases mateixes que el sostenen. I que ‘ataca gairebé tots els individus d’un país’ sembla fet expressament (la definició és del GDLC): és allò que hem anat sentint tant últimament. Al principi el totalitarisme intrínsec a les classes dirigents castellanes va reprimir l’independentisme, però a mesura que se sentia impune va començar a ampliar l’objectiu i ara dispara alegrement i sense manies contra tot el que se’ls oposa; és a dir, pràcticament contra tothom que no accepta el dogma de la ultradreta.
No sé si després del covid haurem canviat gaire; de fet ni tan sols sé si hi haurà vida després del covid. Ara, que el neofeixisme espanyol (i en part mundial) no durà a cap nova normalitat és més clar que l’aigua: la seva normalitat ja la coneixem i no és altra que la repressió, la supressió de llibertats i el control de la dissidència. Espanya com un gran camp de concentració. Allò que no ha deixat de ser mai per a nosaltres i que, gràcies en part al virus i a l’obcecació de l’esquerra espanyola, podria tornar a ser també per a ells. Bentornats a l’Edat mitjana
