La setmana passada acabàvem aquesta columna demanant quan arribaria el desconfinament. De moment continuem sense poder-hi respondre, però en canvi ja hem assistit a la primera fase de l’altre desconfinament, el menor, el d’estar per casa (i mai tan mal dit).

La meva malaltia lletraferida va fer que fa uns dies visqués amb goig l’esclat de l’etiqueta #paidofòbia a les xarxes socials a conseqüència d’aquest fet. No pas perquè jo sigui un menjacriatures ni perquè estigui en contra de la mesura de deixar sortir la canalla a prendre l’aire, déu me’n guard; sinó, com ja us deveu imaginar, per la forma del mot, un neologisme culte preciós.

Preciós però també dubtós. No pas per la banda del segon component, la fòbia, que apareix en una vintena de compostos, des de les famoses agorafòbia o homofòbia a les no tan conegudes necrofòbia o bibliofòbia; sinó pel costat del primer. Paidós és un mot grec que significa ‘nen, criatura’, molt popular gràcies no solament a l’editorial sinó a un bon nombre d’escoles, llars i centres d’assistència en general que es dediquen a tenir cura dels infants. Si és tan popular, doncs, com és que dic que és dubtós?

D’entrada, perquè de mots formats amb aquest prefix el diccionari normatiu només en recull mitja dotzena (paidocentrisme, paidòleg, paidologia i paidometria, més els adjectius corresponents a aquests dos darrers), mentre que de la versió adaptada, pedo– o ped-, n’aplega gairebé el doble, cosa que vol dir que en català es tendeix a preferir aquesta forma. Entre els quals, i aquí anem al segon motiu, pedofília i el consegüent pedòfil. Resulta certament estrany que existeixi un mot per a designar l’’amor sensual d’un adult per impúbers d’ambdós sexes’, que és el que significa exactament, i en canvi no n’hi hagi cap per referir-se a la ‘mania o aversió als infants’, que és un sentiment existent si hem de jutjar per la polseguera que va aixecar arran del primer desconfinament.

El dilema per als lexicògrafs és, doncs, doble: val la pena donar carta de naturalesa a un mot que reculli aquesta idea? I, en cas afirmatiu, amb quina forma: paidofòbia o pedofòbia? Cal tenir en compte que el diccionari normatiu aplega una mica més de fílies (tres més, exactament) que de fòbies, cosa que indica una lleu, més aviat molt lleu, preferència per les simpaties que no per les aversions.

Com que em sembla que es tractat d’un bon exercici per jugar a fer de filòlegs per un dia, atès que té l’al·licient de la rabiosa actualitat, us deixo que hi rumieu. Jo també ho faré, perquè el cert és que ara com ara encara no tinc resposta.