M’hi jugaria un pèsol que la gran majoria de nosaltres, si ens demanessin si mesa és una paraula catalana, instintivament respondríem que no. I un cigró que, davant l’existència del sintagma mesa electoral, rectificaríem… a mitges: “Ah, sí, té raó. Però només en aquest cas, perquè no es pot dir, per exemple, ‘Seieu a la mesa que dinarem’”.

El primer que cal fer, i així aprofito aquesta controvèrsia al voltant del binomi mesa/taula per fer una mica de pedagogia, és consultar el diccionari. Per exemple, el normatiu. Resulta que el DIEC sí que recull mesa, i ni més ni menys que amb vuit accepcions. Ara ens n’interessen tres de les quatre primeres: “1. Taula de l’altar sobre la qual se celebra l’eucaristia; 3. En una assemblea o corporació, conjunt de les persones que la dirigeixen; 4. mesa de contractació Organisme que, en les adjudicacions de determinats contractes administratius, decideix sobre les diferents opcions”. Són les més properes semànticament, però tot i així cap no coincideix del tot amb la que ens ocupa, per tant hauríem de dictaminar que no, que ‘mesa de negociació’ no és pertinent.

Naturalment, amb un diccionari no n’hi ha prou. Passem a un de descriptiu. El GDLC només ens hi afegeix una petita informació, però força rellevant: prové del llatí mensa, d’idèntic significat, terme del qual també se’n deriva, atenció, comensal. Un substantiu ben normal al qual ningú ha acusat mai de castellanisme. Això torna l’empat al marcador: norma 1-etimologia 1.

Un recull lexicogràfic que ens pot ajudar a desempatar és el nostre estimat Alcover-Moll. I aquí també ens assabentem d’un altre punt valuós, perquè aplega una accepció que al DIEC no hi hem trobat, que és justament la causa de la disputa: “Taula en general”. Per sort, el Diccionari català-valencià-balear és una eina molt ben feta i ens aclareix on és que la fan servir en aquest sentit: a Fraga i Tamarit de Llitera i a l’Alguer. Dos extrems extremíssims del domini, on per tant és lícit ensumar-hi la influència del castellà (cal saber que l’alguerès, molt abans que pel sard i l’italià, va ser notòriament influït pel castellà de la dominació borbònica, com testimonia el barbarisme feo/a). De fet, el mateix Alcover-Moll aclareix que mesa hauria entrat al català a través de la llengua castellana.

Podríem ampliar encara més la recerca, és clar. Hi ha molts diccionaris. Però de moment les pistes no enganyen: mesa, emprat com a sinònim genèric de taula, és un castellanisme inadmissible, i per tant no es pot emprar en el sintagma que he fet servir per títol. La intuïció no ens havia enganyat.