Més parents pintorescos del verb fondre, pare de fusió.

No ens en pot passar per alt, és clar, un altre de forma més evolucionada: fútil, que té el significat de ‘prescindible, sense importància’ perquè el llatí futilis volia dir ‘que vessa’. És a dir, allò que sobra i ja no s’aprofita. Bonic, oi? Igual de subtils en l’ús (es tracta de mots d’una delicadesa només a l’abast d’usuaris amb certa sensibilitat) són els seus fills futilesa (que no fotesa, alerta) i futilitat. I molt més enllà, ja al calaix dels exotismes de museu, l’expressió ‘no entendre-hi futil·la’ (no entendre res de res), provinent del francès futile però en aquest cas amb adaptació, a diferència dels manlleus fondant i fondue que ja vam veure.

Després tenim els acabats en -ús: confús, difús, infús, profús i refús. No tots els verbs amb -fondre en tenen (per exemple, no existeixen transfús o efús, i encara menys fus, entès com a derivat de fondre, és clar). Ara, el més curiós de la llisteta, si us hi heu fixat, és que només l’últim és substantiu. I si he fet aquesta marrada en realitat ha estat per confrontar dos verbs tan i tan semblants com són refusar i refutar. Semblants i alhora divergents. No són la nit i el dia pero gairebé. Perquè refusar, d’ús força més estès, només té dos derivats (el ja esmentat refús més l’adjectiu refusable) però en canvi tres accepcions: “1. Declinar d’acceptar alguna cosa. 2. No consentir. 3. (en lleng. esportiu) Rebutjar”. Mentre que, per la seva banda, refutar arriba als vuit derivats però en canvi és molt específic en el significat: “Demostrar que (un argument, una objecció, una opinió o una teoria) és fals o erroni”. Aquesta univocitat de sentit en fa una sots-família molt adequada per a l’àmbit jurídic (refutatori o refutablitat, per exemple, s’empren exclusivament en el dret) i també l’assaig. Xavier Febrés té un llibret titulat Elogi i refutació de la tramuntana, i fins i tot en el joc d’escacs s’ha assentat el mateix concepte, refutació, per designar l’intent de demostrar que una estratègia, moviment o obertura no és tan bona com es pensava en un principi. Ja em direu si això no és ser específic.

Vist en conjunt, doncs, el panorama familiar, no deixa de tenir lògica que de la unió de dos monstres financers, que se’n podria dir d’altres maneres (absorció, però també operació d’Estat, o maniobra de distracció, o robatori), en diguin amb un mot que ja fusiona en ell mateix l’útil i el rebuig, el que s’aprofita i el que es llença, el que genera valor i el que només és molèstia. És a dir, el capital productiu i la mà d’obra barata, que som nosaltres.