Roda el món i torna al mot: Espiar

Pau Vidal
Pau Vidal

Que algú et vigili d’amagat ha de ser una cosa molt desagradable, però en canvi el verb que descriu aquesta acció és preciós. Filològicament parlant, és clar. Gairebé gosaria dir que poques famílies de mots hi ha al diccionari on es concentri tanta substància en tan pocs membres. Penseu que tot just passen de mitja dotzena.

D’entrada, l’origen ja té el seu què: espiar prové del germànic spaíhon. Teòricament els antics germànics l’empraven per dir ‘posar-se a l’aguait’, però ves per on a la llengua siciliana spiare hi va passar amb el significat de ‘demanar, preguntar’. Si mai heu llegit algun llibre d’Andrea Camilleri (de qui aquesta setmana es compleix precisament el primer aniversari del traspàs) en versió original, segur que us en recordeu, perquè és un fet que d’entrada xoca una mica. Com ara quan sents algú del Bages que empra vigilar per mirar: “Té, vigila aquest article que és molt interessant”. Ja en queden pocs però encara se sent. De fet, a les zones més septentrionals del país espiar també és sinònim de ‘mirar atentament, fixar l’atenció’.

Els membres més coneguts de la família són tres, espia, espionatge i contraespionatge, i pertanyen a àmbits més aviat lluny del nostre abast, com la geopolítica o el cinema (no cal que recordem el film L’espia que em va estimar); però en canvi n’hi ha uns altres tres de ben pròxims a nosaltres: l’espiell de la porta, per exemple, aquell foradet per on precisament observem sense ser vistos; l’espiadimonis, un dels noms amb què és conegut als Països Catalans l’insecte anomenat libèl·lula, i que no deixa de tenir el seu misteri, perquè… com es deu fer, això d’espiar el dimoni, oi?; i finalment el meu preferit, l’espieta, un terme col·loquial per designar allò que els bàrbars anomenen xivato i que n’ha substituït un de més antic, portaplatets, molt expressiu però ja força incomprensible per a la mentalitat d’avui perquè és d’origen religiós (i a més els diccionaris generals no el recullen). Si mai us trobeu que li voleu corregir xivato a un fill vostre, sobretot recordeu-vos-en, perquè si no passarà allò de sempre: que ho consultareu en vés a saber quin diccionari, hi trobareu delator i haureu perdut la batalla, perquè és obvi que delator és un mot formal que no té la més mínima possibilitat de sobreviure en un pati d’escola.

És clar que els adolescents rai, que encara són mal·leables. Allò que resulta incorregible és un estat que no té el menor escrúpol a jugar brut per sortir-se amb la seva. Amb aquestes clavegueres espanyoles, res de més escaient que aquell refrany que fa: “Qui espia pels forats espia les seves maldats”.

TOTES LES NOTÍCIES