Roda el món i torna al mot: Conspiranoia (1)

Pau Vidal
Pau Vidal

Només puc tenir paraules d’elogi per a qui es va empescar aquesta aglutinació (també anomenada ‘mot maleta’) que sembla el títol d’una pel·lícula de por. Ajuntar dos substantius per formar-ne un de nou és un mecanisme de creació lingüística més vell que l’anar a peu, però de vegades dona fruits tan afortunats que es mereixerien una medalla. La prova que en aquest cas ha estat així és que els derivats que n’han sorgit funcionen a la perfecció: teories conspiranoiques, per exemple.

Tal vegada aquest èxit es deu a la potència que desprenen cada un dels components per separat. Paranoia és un terme d’alt voltatge procedent de l’àmbit de la psicologia, però també força emprat en el llenguatge general. Limitant-nos als aspectes filològics, el vam prendre intacte del grec, on era usat per dir ‘follia’ o ‘deliri’. Teòricament es tracta d’una família molt i molt reduïda (els diccionaris es limiten a l’adjectiu paranoic i el substantiu paranoide), però si fem la prova de prendre la primera part com un prefix (para-, d’allò més rendible, encara que aquí no sigui pertinent), ens trobarem amb una sorpresa: resulta que anoia, agafat també tal qual del grec, es fa servir en psiquatria com a sinònim d’imbecil·litat (espero que el nom de la comarca que envolta Igualada no hi tingui cap relació semàntica). Això sí, no sé si encara està en vigor o ja ha caigut en desús (en l’àmbit científic la caducitat de la terminologia és d’allò més corrent. Sense sortir d’aquesta mena de trastorns mentals, és bo de recordar que mots avui insultants com idiota, imbècil subnormal al seu moment només descrivien persones amb limitacions cognitives).

Pel que fa al primer component del terme, qui pot negar que conspiració té tanta o més càrrega semàntica que el seu company. Podríem entrar en qüestions relacionades amb la geopolítica o la literatura i segurament necessitaríem un any de rodalmots per exposar-les, però només amb la informació estrictament lingüística ja us en fareu una idea. I partiré del clàssic parany: oi que, si us ho demanessin, us jugaríeu un pèsol que deriva de respirar? Sense anar gaire errats d’osques, en realitat hauríeu fet curt, perquè cal pujar un graó més: conspiració davalla d’espirar, un verb tan infreqüent que ben pocs saben que vol dir ‘bufar suaument’. Segurament només els al·lergòlegs i els pacients sotmesos a proves respiratòries, quan els ordenen allò de “inspira” (agafa aire), “espira” (deixa’l anar). Un verb tan desconegut com sorprenent, perquè, aquí on el veieu, té ni més ni menys que… setanta derivats! Qui ho havia de dir. La setmana entrant en veurem uns quants.