Exemple prototípic de mot denostat perquè duu penjada la llufa de castellanisme. Als anys noranta era substituït sistemàticament per escamot. Aquesta vegada, suposo que a causa de l’absurd bilingüisme compulsiu en què estem instal·lats (tothom passant contínuament d’una corda fluixa a l’altra), el terme ja ha senyorejat als titulars de tots els mitjans.

Comando prové de manar, que és l’anostrament del llatí mandare, ‘encarregar, confiar alguna cosa’. La gràcia d’aquest verb és que els dos primers derivats que li van sortir eren pràcticament idèntics, però amb una lleu diferència d’una lletra: un va mantenir la D etimològica i l’altre no. Comanar ens va proporcionar una sèrie de mots entre els quals sobresurten encomanar i recomanar; comanda, al seu torn, entre d’altres ens ha llegat comandant i comandament. I, naturalment, comando. Tots amb la D. Per cert, un altre fill d’aquesta segona branca és comandita, que molts hem conegut en l’expressió ‘fer comandita, és a dir, ‘ajuntar-se amb algú a fi de conxorxar’. M’hi jugaria no un, no, sinó dos pèsols, que tots els qui la fèiem servir hauríem jurat que era un castellanisme, quan en realitat el vàrem rebre de l’italià.

Els qui llegiu aquesta secció amb més o menys assiduïtat sabeu que insisteixo molt en la qüestió de les famílies lèxiques. I aquesta setmana hi tornaré, perquè estic segur que ens hauríem estalviat més d’un maldecap (o si més no la mala consciència de pensar que estem proferint un castellanisme, ara que el debat està tan en voga) només que haguéssim parat esment a un parell de parents de comando, rigorosament amb D, que treuen el cap contínuament als telenotícies: d’una banda els mandataris internacionals i de l’altra les demandes, cosines germanes de querelles i denúncies que últimament inunden els jutjats. Aquest darrer mot, per cert, reprodueix exactament la bifurcació que us ensenyava al començament: tenim demandar i tenim demanar. Com veieu, no cal saber llatí, tampoc; amb aturar-se a buscar quatre parents de vegades n’hi ha prou per resoldre el dilema.

Com a cirereta us revelo un mot que segurament no coneixeu però que remata la qüestió. Quan tradueixo novel·les negres ambientades a Sicília sovint em trobo un personatge fosc, a l’ombra, d’aquells que se solen escapar del càstig de la justícia: és el mandant, el qui ordena (o mana) de cometre l’assassinat. Que, ben mirat, també podria ser el qui ordena (o mana) de posar en circulació certes expressions per criminalitzar el rival polític.