Rivalitat japonesa al Festival de Cannes

El 71 Festival de Cinema de Cannes ens ha deixat en la competició una rivalitat sense color entre dos realitzadors japonesos. Ens retrobem amb un habitual del festival, el japonès Hirokazu Kore-eda – director de films recents com ‘El tercer asesinato’ (2017) o ‘De tal padre tal hijo’, Premi del Jurat del Festival de Cannes 2013 -, que ha presentat enguany una delicada i commovedora cinta sobre una estranya família que fa la viu-viu gràcies a petits furts, ‘Shoplifters’. Però en aquest inesperat duel japonès del dia, Kore-eda supera amb escreix al seu compatriota, el debutant en el festival de Cannes Ryusuke Hamaguchi, el director de ‘Happy Hour’ (2015) que ara ha dirigit ‘Netemo sametemo (Asako I & II), un melodrama romàntic adolescent pulcre i carrincló en extrem.
D’altra banda, un festival com Cannes, que sempre prima la presència autòctona, ha afavorit la programació de dues cintes en caràcter de première. Per un costat, la parella Andréa Bescond i Eric Metayer han presentat a la secció Un Certain Regard una discreta i simpàtica pel·lícula que combina la dansa i la denúncia dels abusos sexuals als infants, ‘Les chatouilles’, interpretada per la mateixa realitzadora, Andréa Bescond. Mentre en rang de Sessió Especial fora de competició el veterà Gilles Lellouche ha dirigit la comèdia masculina ‘Le grand bain’ sobre un grup d’homes que practiquen la natació sincronitzada en un repartiment en què destaquen noms com Mathieu Amalric o Benoît Poelvoorde.

‘Shoplifters’ de Hirokazu Kore-Eda. Atípica família d’acollida.
‘Shoplifters’ comença amb un pare de família, Osamu (Franky Lily), que amb el seu fill de retorn a casa recullen una nena al carrer, Juri (Sasaki Miyu) i se l’emporten per oferir-li les atencions i tota l’estima possible. Després descobreixen que es tracta d’una nena maltractada però no denuncien els fets i la mantenen a casa. Una situació d’arrancada ben anòmala però que encaixa en el context d’una atípica família que sobreviu amb treballs precaris i amb robatoris a les botigues i supermercats. Una família on tothom hi cap, com si es tractés d’una família d’acollida, encara que els les regnes internes resultin ben estranyes. Diríem que és una família modèlica, cohesionada i feliç, que desprèn harmonia i esperit convivencial, però els dubtes i llacunes sobre el seu funcionament acaben per revelar el secret que amaguen.
A priori, el film de Kore-Eda sembla una nova entrega dels seus coneguts i amables retrats familiars fets en un to aparentment lleuger però alhora traspuant emoció a través de tocar la fibra dels sentiments dins dels lligams familiars. Però en la present ocasió, la singular família és com una família fraudulenta, una família de circumstàncies, tot i que es reforcen els vincles familiars entre ells sense haver-hi relacions consanguínies. Kore-Eda sorprèn amb el seu inaudit enfocament, donant un cop de timó a l’exploració les clàssiques relacions paterno-filials que tant el caracteritzen. En la seva agosarada radiografia familiar, aquí un ens estrictament operacional, que opera com una banda organitzada fonamentada en la construcció de rols familiars, trobem moments de gran lirisme, esplèndids moments cinematogràfics i moments simplement commovedors. Una de les perles indiscutibles del certamen francès.

‘Netemo sametemo (Asako I & II) de Ryusuke Hamaguchi. Els dos rostres d’un mateix amor.
La segona pel·lícula japonesa a competició, ‘Netemo sametemo (Asako I & II)’, adaptació d’una novel·la de Tomoka Shibasaki, descriu el primer enamorament boig i màgic d’una noia, Asamo (Erika Karata ), i d’un noi, Baku (Masahiro Higashide). Però el noi desapareix de la vida d’ella i, passat el temps, es fixa en un noi de la feina, Ryohei (Masahiro Higashide). que recorda físicament l’antic xicot dels seus desitjos, encara que de tarannà i maneres absolutament dispars. La noia que ha perdut el seu amor però que roman encara enamorada de l’amor idealitzat, entregada a una imatge, s’acabarà enamorant d’un altre noi, precisament per la semblança amb el primer, en que els dos nois actuen com els dos rostres del mateix amor.
El que podria ser un film torbador o enigmàtic sobre un home desitjat que es podria desdoblar en un altre, entroncant amb la potència del suggeridor tema del doble, com les dues cares del mateix desig, comença i es desenvolupa com una tova pel·lículeta per adolescents enamorats, un romanç intranscendent, sense petjada. I quan vol jugar al final la dramàtica carta de l’elecció, destriar el vell i etern amor efímer de l’amor consolidat, retornem a una atmosfera sense intensitat i seguir pel camí inoperatiu dels tòpics del gènere romàntic.

TOTES LES NOTÍCIES