Tot i no poder considerar-se una teràpia com a tal perquè no cura res, és cert que millora moltíssim l’estat mental i anímic de qui ho practica. Està comprovat científicament que riure segrega dopamina i endorfines, (estimulants naturals de l’organisme) i que gràcies a elles podem gaudir del benestar. Però és que, si a banda de somriure sovint, també podem riure’ns de nosaltres mateixos estarem matant dos ocells d’un tret. Estarem perdent la vergonya d’haver-nos equivocat, de cometre errors i, encara més, del què pensaran els altres donat que si nosaltres mateixos ens riem del nostre aspecte físic i dels errors comesos, no ens afectarà en res el riure dels altres.

Ho trobarem normal perquè estarem compartint el mateix sentiment d’alegria, encara que ells vulguin fer-nos mal, no ho aconseguiran perquè li hem canviat el sentit al ridícul, l’hem transformat en coneixement, en aprendre amb assaig-error. És a dir, entenem que per a aprendre hem d’equivocar-nos i que per a millorar en qualsevol àmbit de la vida hem de practicar i repetir moltes vegades la mateixa acció. Això, per una banda i, per l’altra, el primer pas a fer per a aconseguir riure’ns de nosaltres mateixos és acceptar que som éssers humans i que, com a tals, som imperfectes donat que una simple malaltia ens pot matar o limitar bastant la vida. Aleshores, mentre tinguem salut i físicament tampoc tinguem cap discapacitat no hi ha motius reals per a no intentar aconseguir els nostres objectius personals: cantar, ballar, fer esport, viatjar, estudiar, etc.

És simplement qüestió que cada vegada que ens equivoquem, en comptes de parlar-nos malament és millor maleir la situació i, acte seguit, animar-nos a nosaltres mateixos, ens regalem un somriure i ens diem: ets un campió, artista, formós, genial, crack, etc. És a dir, normalitzem l’equivocació perquè moltes vegades es la pròpia situació la que provoca l’error, no les nostres capacitats i la millor manera de fer-ho és amb un somriure.

També podeu seguir-me a https://www.facebook.com/elbachirri