Ricard Garcia Vilanova és un periodista que ha viscut en primera línia recents episodis de guerra com els de l’Afganistan, Líbia o Síria. En ocasions, ha hagut d’entrar clandestinament en alguns d’aquests països per poder donar testimoni gràfic i escrit del que passa veritablement en zona de guerra. Diverses de les seves fotografies i vídeos han donat la volta al món.

 

Què et va decidir a ser periodista de guerra?

En el meu cas va ser una evolució cap a temes humanitaris. La guerra mostra el pitjor i lo millor de l’home. Només miro de fer el millor que crec que sé fer en el millor que crec que puc fer. Per aquesta mena de feina jo diria que sí és imprescindible una mena d’humanitat i empatia i humilitat. Els codis de conducta socials en una guerra no tenen res que veure amb els quals fas servir en altra mena de situacions. Hi ha gent que entén que si hi ha un fotògraf que registra què està passant això, potser l’ajuda a canviar alguna cosa; però hi ha altres que no ho veuen així. En qualsevol cas, tu sempre has de respectar la seva decisió.

 

Per què és una mala notícia que un país en guerra tanqui les fronteres als periodistes?

Si ningú ho explica no existeix. Tot i que existeix el que es diu el periodisme que realitzen activistes, el periodisme ‘subjectiu’ és necessari per poder explicar el que passa.

 

Creus que la comunitat internacional fa prou per la gent que pateix una guerra?

Absolutament no.

 

Dins un determinat conflicte, on trobes més mostres d’humanitat i solidaritat?

En les persones que més pateixen, que sempre són els civils.

 

Quin paper juga l’atzar per a un periodista de guerra?

La sort sempre té una implicació en qualsevol cosa que fem a la vida, però a més cal estar allà per tenir-la i conrear-la

 

Per què en el cas de Síria vas decidir acompanyar els rebels?

Perquè el 2011 quan jo vaig entrar per primera vegada, jo vaig pensar que les seves reivindicacions eren legitimes, i gairebé ningú en aquest moment explicava el que estava allà succeint

 

Quan decideixes prendre o no unes determinades imatges d’un conflicte?

Crec que si són necessàries imatges que mostrin la duresa d’una guerra, el difícil és sempre trobar l’equilibri, el punt just …. El gran problema és que aquest és subjectiu i evidentment hi ha situacions on tots coincidim, però altres en què no, i és aquí on s’estableixen els límits personals de cada un.

 

Quin criteri creus que cal seguir?

La decisió de prendre o no aquest tipus d’imatges – al marge que cap mitjà et publica determinades fotografies – és personal. No hi ha un criteri ni un codi de conducta sobre això, i cada fotògraf actua segons el seu dictamen. En meu cas, jo em limito a tractar de tenir el mateix respecte, i fer el mateix que m’agradaria que altres fessin amb mi, si jo fos el protagonista de les imatges.

 

Per què impacta més una foto que una crònica?

Perquè té una ‘lectura’ mes fàcil.

 

Actualment, és possible informar amb total llibertat sobre un conflicte bèl·lic?

La fotografia té aquesta prerrogativa que el text de vegades no té segons el mitjà on apareix publicat.

 

Quin repte professional tens per endavant?

Seguir cobrint la guerra de Síria.

Per Ramon Texidó | ACPG / thesecretlarevista.com