Reunió

En certa manera recopilar els termes del conflicte és com fer el cabàs per anar de picnic: hi has de posar l’amanida i la truita perquè si no hi ha teca no hi ha àpat, però no et pots descuidar gots i coberts perquè si no no t’ho podràs cruspir. La matèria i l’instrument.

Referèndum, tribunal, fractura, indissoluble… són de les primeres. Fàcils de reconèixer perquè solen ser mots amb contingut, amb pes, d’aquells que generen opinió tan aviat com es formulen. Les segones, els mots tècnics, no sempre ho són tant: plebiscitàries, per exemple, un és un concepte tècnic o porta càrrega de profunditat? I querella? I pregunta? Tanmateix, hi ha un terme que és l’essència mateixa de la tecnicitat, l’instrument fet paradigma: reunió. La reunió és universal i extremament transversal, i no implica ideologia de cap mena. És tan neutre que serveix de salvapantalles perpetu, i sempre funciona: quan et diuen que el senyor Tal no s’hi pot posar perquè està reunit, ningú té dallonses de replicar-li a la secretària ‘doncs que es desreuneixi i vingui immediatament’. No es pot empipar qui està reunit, perquè la reunió és profitosa per definició.

Això ens fa confiar, doncs, que les trobades entre en Mas i en Junqueras, inclouen les que compten amb la Forcadell, la Muriel i en d’Abadal, acabaran servint per a alguna cosa. Perquè una cosa és trobar-se, veure’s o fins i tot seure a parlar, i una altra quan et reuneixes: llavors la cosa va de debò.

Però en realitat la reunió és traïdora, i la prova és que fins a dia d’avui el que ha imperat és allò que ja vam veure el dia que parlavem d’unitat: que el concepte un, d’on prové la criatura, conté la llavor de la discòrdia. Sembla paradoxal, perquè la indivisibilitat mateixa d’un sembla que hauria de fer impossible la dissensió, i en canvi si us hi fixeu veureu que com més es crida a la unitat és perquè menys n’hi ha. I d’unanimitat, que inclou el volàtil concepte d’ànima, val més que ni en parlem.

La meva desconfiança personal vers les reunions, sedimentada l’any que vaig fer de funcionari, ha quedat segellada definitivament ara que m’he adonat que dos conspicus membres de la família designen sengles papus del procés: el primer és unió, que en sa versió amb majúscula està fent el paper més galdós de tots; i el segon, la bèstia nova de l’unionisme, un encert des del punt de vista terminològic però una presència massa inquietant (encara que, això sí, no tan creixent com pretenen segons quins mitjans). Ves que de massa reunits no acabem avorrits.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.