Ressenya llibre de cinema: “Jesús Franco”

Autor: Carlos Aguilar Editorial Cátedra. Colección Signo e Imagen/Cineastas

Jesús Franco té una filmografia incomptable que s’apropa als dos cents llargmetratges, la majoria dels quals han estat produïts en règim de coproducció europea, i sovint signada amb diferents pseudònims, tan masculins – Jess Franco o Clifford Brown, entre altres – com femenins – Candy Coster o Lulu Laverne, entre altres -. Una obra exhaustiva de difícil estudi consagrada a un gènere tan innoble com el de la sèrie B o Z. Aquest apropament a una obra inabastable afegeix noves dificultats com una personalitat de novel·la forjada de mentides i tergiversacions.

Un director de culte idolatrat per una minoria de seguidors del fantàstic més demencial, pobre i erotitzat, en sintonia amb la reivindicació actual dels gèneres considerats menors i la reescriptura i deconstrucció de la història oficial del cinema. D’altra banda, un director i un cinema menystingut pels estudiosos i la crítica seriosa en aquesta tendència d’atracció i rebuig que provoca l’enigmàtic, curiós i insolent Jesús Franco.

Una obra marcada per una obsessiva luxúria eròtica forjada en la fantasiosa ment d’un pèrfid voyeur. Però també una filmografia que mostra debilitat per claus genuïnament melodramàtiques com incestos, trames fulletonesques o històries que basculen entre el romanticisme i la perversió. Així com una obra presidida per una comicitat pròpia que fa gala d’un humor distés o entremaliat però sobretot deutor d’una gran ironia des de la seva pròpia presència que arriba fins a l’autoparòdia en alguns casos. Una prolífica obra que s’alimenta del mateix cinema i del gènere fantàstic i de terror però també beu del còmic o la música, fascinat com estava pel jazz. Carlos Aguilar apunta també vers les referències literàries de Jesús Franco, que van des de la presència subtil del sentit de l’angoixa deutora de l’escriptor William Irish fins a la marca explícita i reverencial de les pulsions més perverses del Marqués de Sade

Carlos Aguilar desglossa l’amplíssima trajectòria fílmica de Jesús Franco en diferents etapes. Des d’una primera fase que tindria un punt d’inflexió cabdal en el seu trasllat a París el 1952, el seu fracassat debut cap als anys 60 en el marc de la comèdia espanyola amb títols com Tenemos 18 años i la inauguració del cinema de terror gòtic espanyol l’any 1961 amb Gritos en la noche. El 1966 arrancaria una altra etapa amb Cartas boca arriba que transmutaria el terror per un nou gènere sota la influència estètica i narrativa del còmic tot enterrant el blanc i negre.

Un altre moment clau de l’obra de Franco seria la seva col·laboració amb el productor britànic Harry Alan Towers que fructificaria en nou títols entre 1968 i 1970 enmig d’una inimaginable turbulència administrativa. Després vindrà una època breu de dos anys sota els encants de Soledad Miranda amb títols com Las vampiresas (1970). Després de la tràgica mort d’aquesta actriu sevillana ve un procés de transició transnacional sota el fracàs de les produccions Manacoa que el portarà a viure de forma serpentejant a París i a rodar amb Lina Romay, la seva futura parella, films entre l’erotisme soft i el més hard. Entre 1975 i 1977 roda amb pressupostos molt baixos i rodatges ràpids sota l’auspici del productor suís Erwin C. Dietrich amb alguna pel·lícula destacable com Cartas de amor a una monja portuguesa (1976) enmig d’un grapat de films de nul valor.

Després Jesús Franco es reinstal·la a Espanya l’any 1978 amb la desaparició del general Franco i de la censura per continuar amb films de caire pornogràfic per aprofitar la nova conjectura o copiar el cinema trash italià per acabar d’enfonsar en el desprestigi i la mala reputació. Després aprofitaria la política industrial afavorida per la legislatura de Pilar Miró entre els anys 1983 i 1987 mentre els programes dobles rurals s’extingeixen i apareix el mercat del vídeo on acaba trobant refugi per culpa també de la pèrdua d’idees, talents i anys de greus mancances tant professionals com artístiques amb pèssimes pel·lícules com En busca del dragón Dorado de l’any 1983.

Una última etapa vindria determinada pel reconeixement i els homenatges després d’anys de marginació i oblit. Una etapa que arrancaria amb la mudança a terres malaguenyes i el rodatge de una pel·lícula com Tender flesh (1997) produïda per admiradors i fans i que significaria el seu comiat del cel·luloide i la incorporació de la filmació en digital. Una darrera etapa que culminaria amb el Goya honorífic de l’any 2009 – i que ell va dedicar a Juan Antonio Bardem ja que aquest l’havia introduït en la indústria cinematogràfica – després d’una carrera ininterrompuda i entusiasta des de 1955.

Per Joan Millaret Valls / ACPG

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *