La gran belleza narra la despreocupada vida d’un periodista de renom, Jep Gambardella (Toni Servillo), que en la terrassa del seu palauet romà celebra el seu 65è aniversari envoltat d’amics i convidats que l’afalaguen. Aquesta figura pública reverenciada – però escriptor frustrat també després d’haver publicat un llibre fa molts anys – viu envoltat d’artistes, intel·lectuals i arribistes de totes les disciplines en saraus interminables mentre passeja la seva figura narcisista tot llençant sentències brillants i ocurrents que poden fulminar en un instant a qualsevol de forma implacable. Jep està en la cresta de l’onada i viu sota l’embolcall edènic d’un món de frivolitat i superficialitat esclatant que no deixa de ser una genuïna representació de la buidor i la decadència.
Enmig d’aquesta gresca incessant, paroxística, malaltissa, detectem la malenconia creixent d’un personatge que envelleix mentre recorda episodis cabdals de la seva adolescència com el primer amor, o es queda en estat de suspensió quan unes imatges el traslladen al passat, o imagina un mar projectat en el sostre de la seva cambra, un mar evocador de la seva creixent i imparable nostàlgia.
Diferents fets remouen la indolència i la inconsciència d’un home que ja està de tornada de tot, el seu volàtil món sembla esquerdar-se davant del suïcidi d’un noi conegut, la mort d’una dona preciosa que acaba de conèixer o la marxa d’un amic poeta que sembla renunciar fastiguejat d’aquesta fira de les vanitats. Els personatges més propers de Gep comencen a fondre’s i desaparèixer d’escena com una premonició de que el temps s’escola, i que malgrat està envoltat de gent, potser està més sol que la una.
La pel·llícula és atapeïda, recarregada, a vegades fins a l’excés i la desmesura, però d’una bellesa abassegadora. Una pel·lícula espectacular i desbordant amb una càmera virtuosa, cerimoniosa unes vegades i desfermada en altres, que proporciona moments antològics de gaudi immediat. És cert que aquesta exuberància visual podria corre el risc de moure’ns a la vistositat més gratuïta i empallegosa, però el film conté alhora una força sísmica a dins seu que ens remou i commou fins a trasbalsar-nos.
El pòsit desencisat i amarg camuflat rere les seves pomposes imatges ens condueix inexorablement a les boges nit romanes de La dolce vita de Fellini. I és que el personatge de Jep apareix com una reencarnació d’aquell jove reporter Marcello (Marcello Mastroianni) però amb uns anys de més, atrapat i arrossegat com ell en un carrusel fàustic del qual no pot baixar, sinó hauria de trepitjar la terra i aleshores potser hauria de viure.
Després de la seva ensopegada en el cinema anglès amb una pel·lícula com This must be the place, que va deixar a tothom desconcertat i força glaçat, l’italià Paolo Sorrentino es reivindica ara en la sumptuosa i exuberant pel·lícula La gran belleza. Una pel·lícula que es va convertir inesperadament en una de les perles del festival de Cannes i, tot i que va marxar amb les mans buides del certamen francès, sempre havíem tingut la impressió d’haver viscut un moment irrepetible i inesborrable. Més tardanament ha vingut la seva coronació com a millor pel•lícula europea en els recents Premis de l’Acadèmia del Cinema Europeu, on han obtingut guardó també l’actor Toni Servillo -que fa una interpretació senzillament magistral -, el mateix director i el muntatge a càrrec de Cristiano Travaglioli.
