Respecte ( i 2)

El llatí arcaic specere (participi spectum) volia dir ‘mirar’, per això el substantiu species va adoptar el sentit de ‘mirada, aspecte o aparença’, i és aquesta darrera idea la que conforma el futur significat d’espècie, el de ‘mena, tipus o varietat’ (potser ho pot ajudar a entendre pensar en un dels mots ja citats,espècia: cada una seria una varietat diferent d’una sèrie de substàncies que tenen en comú el fet de ser aromàtiques però que es diferencien en l’aspecte).

Aquest desplaçament semàntic és paral·lel al de respecte, que fonamenta el seu sentit actual de ‘deferència o sentiment de reverència’ en el primigeni de ‘mirada enrere’, d’on se’n desprèn la idea de ‘(prendre en) consideració’ que anticipa el sentit modern.

Ja m’excusareu si m’he posat tan filològic però em calia per al gir de guió que ve ara. Perquè l’etimologia, ho he dit sovint, pot ser més emocionant que una sèrie de televisió, i si no us ho creieu, atents a la sorpresa que ve ara. La introdueixo amb una pregunta: heu notat que, entre tots els derivats esmentats, n’hi falten dos de tan comuns com el verb respectar i l’adjectiu respectable, inequívocament parents del nostre protagonista? Això és així perquè els diccionaris etimològics assignen respectar a una altra mare: ni més ni menys que a espectacle, que en darrera instància sorgeix de la mateixa soca (specere) però derivada vers un altre verb, spectare, és a dir, ‘contemplar’. Espectacle, doncs, seria una mena de mare putativa de respecte.

Estrictament parlant, no es pot dir que respecte i respectar pertanyin a famílies diferents, sinó més aviat a branques escindides d’un tronc únic. Si m’he entretingut a detallar una evolució que al profà li pot resultar feixuga és per ressaltar allò que diem sobre el pensament ocult que el llenguatge delata. Quan els presumptes ofesos exigeixen “respecte cap als símbols de l’Estat”, tal com van fer els molt progres del PSOE arran de la xiulada, segurament no són conscients que part d’aquesta exigència conté un element d’espectacle implícit, de contemplació d’altri: mireu que enfadat que estic. Perquè aquest respecte que els sembla tan important potser ho seria menys si per comptes de la permanent mirada enrere (els milions d’anys de la nació més antiga i bla bla bla) miressin endavant i es veiessin evolucionats.
[Un regal per als valents que heu arribat fins aquí. La setmana passada vaig ometre deliberadament el fill més bonic de tots, especiós, que ara us presento. I encara que sembli que és preciós (ha ha), és un enredaire: ‘que enganya amb bella aparença’]

TOTES LES NOTÍCIES