Un respecte, que som davant de tot un senyor mot. D’entrada, perquè és un pluriempleat: normalment fa de substantiu (“T’ha perdut el respecte”, “Presento els meu respectes”) però també sap exercir de locució gràcies a la companyia d’una preposició: “respecte a això que dius…”. Però sobretot perquè forma part d’una família com se’n veuen poques, una família amb tants membres il·lustres que quan s’ajunten, més que una trobada de parents, sembla una cimera mundial.
    Un grup de cosins seria el que formen paraules de primera necessitat, com per exemple les espècies, els especialistes, els espectres, les perspectives, els inspectors o els prospectes. Com es pot advertir fàcilment, totes tenen aquest aire de famille que els confereix la seqüència –spec- i que ja us podria donar alguna pista sobre la mare (que us asseguro que es mereix aquest suspense que hi estic posant). Una altra colla serien els derivats d’aquests, una mica més específics, com ara precisament els específics, les especulacions, l’especialització, el verb especificar, les inspeccions, la perspicàcia, lesprospeccions, les retrospectives, les suspicàcies i els irrespectuosos. Una subespècie d’aquests la formarien derivats cultes de l’estil d’especificitat,espectrògraf (i espectrograma, espectroscopi, etc), circumspecció o introspecció. I finalment tindríem els parents exòtics, des de més o menys coneguts com conspicu o espècimen fins a veritables desconeguts de l’estil de perspicu (“Que no és obscur ni ambigu. Que se sap explicar amb claredat”), suspició(“Acció de sospitar. Sospita”) o un de tan bonic com desusat, respit (“Temps concedit per a diferir l’execució d’una cosa. Em demanava sis mesos de respit per pagar-me”).
Si heu estat atents potser haureu trobat a faltar el que hauria hagut d’encapçalar la llista perquè és el més corrent, i també el que delata de manera més evident la procedència de tots plegats, car és clavat a sa mare. Es tracta de l’adjectiu especial, un terme que es fa honor a ell mateix perquè pot voler dir mil coses i fins i tot cadascú li confereix el significat que li convé. “És una persona molt especial” i “És una persona molt… especial” són frases pràcticament idèntiques i que alhora poden tenir sentits gairebé contraris, o si més no molt distants.
Per què especial és antònim de general? Doncs perquè es refereix a l’espècie, que és, efectivament, la mare (compartida, com veurem) de tota aquesta colla tan nombrosa. I si m’he permès d’allargassar-ho tant ha estat perquè es tracta d’un concepte en què el significat modern i el sentit primigeni difereixen fins al punt de ser quasi irreconeixibles.