No em demaneu per què però soc un fan de la secció d’El Temps del TN (i això que els meteoròlegs de la casa em posen bastant nerviós, amb aquell burocratès que s’entesten a gastar, però avui d’això no en parlarem); aquells cinc o deu minutets de previsió m’entretenen tant que no deixo de mirar-los malgrat saber que són tan fiables com les promeses dels bancs. Suposo que és per això que segueixo amb molt d’interès les vicissituds dels nostres pantans i per tant aquests dies estic content que millorin. El titular “Les millors reserves d’aigua en gairebé tres anys” m’ha emocionat i tot.
Reserva és un terme curiós, per paradoxal. D’entrada, el primer que em fa venir al cap és el pobre futbolista que seu a la banqueta esperant que el míster el faci sortir a jugar, però estic segur que a molta gent, en canvi, els deu fer pensar en vins de qualitat. I encara té una tercera accepció ben popular, la relacionada amb l’allotjament hoteler i la restauració: “Que té reserva?” és la frase amb què sovint et saluden en hotels i restaurants. En aquests darrers, per cert, no és infreqüent que disposin de sales per a clients especials que s’anomenen precisament, reservats. Que, per cert manté una connexió directa, directíssima, amb la més antipàtica de les accepcions del terme: els tristament cèlebres fons reservats.
El pare de reserva (i de reservista, per cert, que ja ens duria a l’àmbit menys amable del llenguatge militar) és un verb de regust culte i de presència més que escassa a la nostra vida: servar. Probablement el llegim només en llibres de poemes i prou (cosa que vol dir, atesos els penosos hàbits de lectura del país, que no el veiem mai). En realitat, però, la gent normal el fa anar més sovint que no es pensa; això sí, sota la forma de quatre derivats, tots igualment verbs, força més comuns: a més de l’esmentat reservar, es tracta de conservar, observar i preservar. Cada un amb la seva corrua de derivats, la majoria igual de freqüents: conservador, conservatori, observació, preservatiu… De fet, de la quarantena que componen la família, amb prou feines en trobarem tres o quatre que no formin part del llenguatge quotidià: servador, observança/ inobservança i reservatari (‘Dit de la persona que es beneficia de la reserva de béns o de drets’).
No sé si ens havíem trobat mai, al llarg d’aquests anys de fer rodar mots, cap cas de tanta diferència d’ús entre arrel i derivats, entre un avantpassat tan distingit i uns descendents tant, dispenseu-me, mediocres. Paràbola dels nostres temps.