‘Reparar els vius’, de Maylis de Kerangal

Maylis de Kerangal
Maylis de Kerangal (Wikipedia)

Quan llegim una novel·la, solem endinsar-nos en la vida d’uns personatges principals. Assistim com a espectadors al transcurs de les seues fites, els veiem evolucionar, patim i ens alegrem amb ells. Però aquesta és una història diferent. No hi ha un protagonista, sinó un agent desencadenant d’històries col·laterals. No s’allarga en el temps, només dura vint-i-quatre hores. Assistim a la història d’un trasplantament; mort i vida fregant-se amb els dits.

Simon Limbres mor als 19 anys en un accident de cotxe. És jove, sa, fort i els seus òrgans, llevat del cervell, estan intactes. És el donant perfecte. Amb la seua mort s’acciona tot el procés. La reacció dels pares, la núvia, la posada en marxa de l’equip mèdic tant de l’hospital del donant com del que ha de rebre l’òrgan, el sotragueig de la vida de la Claire, la dona que haurà de bategar amb el cor de Simon. Un tetris en estat pur. Un garbuix de vides totalment diferents unides pel cor d’un jove de 19 anys.

En aquesta novel·la, que va rebre el XVI Premi Llibreter, Maylis de Kerangal (Toulon, 1967), autora d’obres de gran ressò com ara Tangent vers l’est (premi Landerneau), Corniche Kennedy (premi Murat) i Naissance d’un pont (premis Médicis i Franz Hessel), ens conta moltes històries amb una prosa fresca, profunda i directa, que barreja ciència i poesia. Ens parla de les emocions, ens deixa penetrar la ment de persones que no es coneixen donant curs al flux de pensaments tal com venen, sense estalviar-se’n cap, i escodrinyar les seues inquietuds, però sense caure en el sentimentalisme. No vol parlar-nos de la mort; ens parla de la vida, dels que ens quedem. «L’havia fet estremir com s’estremeix un nano quan descobreix la fortuna, un Charizard dins d’un paquet de cartes de Pokemon, un bitllet daurat dins del paquet d’una rajola de xocolata. “Què hem de fer, Nicolas?” “Enterrar els morts i reparar els vius”». La naturalitat i la franquesa són dos dels atributs de l’obra que, una vegada més, el traductor Jordi Martín Lloret transmet amb una perícia impecable.

Portada de Reparar els viusUna mare i un pare estabornits que es retroben després d’una temporada. Una infermera jove que encara no ha rebut l’amor que ella sol donar. Un infermer que compagina les llargues guàrdies amb la seua passió: el cant com a exploració personal. Una dona extenuada que es topa de cop i volta amb l’esperança i la incertesa. Una família que vol donar a un ésser estimat una vida millor. Un cirurgià obsessionat amb el seu cos, apassionat del futbol i meravellat per la bellesa dels cors. Una fumadora compulsiva que s’adona del que és la solitud. Una adolescent amb la vida per davant que acaba de perdre una persona que la feia feliç. Un cor viu que continua bategant.

Un altre component d’aquesta novel·la que és indissociable de la trama és la presència de la ciència i la tecnologia. No oblidem que l’eix central entorn al qual giren totes les vides que coneixem al llarg de l’obra és el trasplantament d’òrgans. És corprenedor la quantitat de processos que s’engeguen i el personal mèdic que es mobilitza una vegada es detecta l’estat de mort encefàlica del pacient: parlar amb els familiars per obtenir el consentiment per a la donació d’òrgans, posar-se en contacte amb els coordinadors de donacions, buscar un receptor compatible, obtenir el consentiment del receptor, nomenar un cirurgià diferent al que ha atès els pares del pacient per fer l’extracció de cada òrgan, extreure els òrgans en un ordre determinat, conservar-los, transportar-los a contra rellotge, i trasplantar-los.

En aquesta obra coneixem de primera mà tots els agents que formen part del trasplantament i ens introduïm en vides diferents a mesura que passen a formar part del procés. En aquest sentit, hi ha dos aspectes que m’han captivat i no puc estar-me d’esmentar. En primer lloc, la complexitat i la precisió del sistema de donació d’òrgans, que fan pensar que tant a França com a Espanya comptem amb una sanitat pública envejable. En segon lloc, la introducció a les vides d’aquests agents que formen part del procés però que també són persones amb sang a les venes, que senten i tenen preocupacions i tenen vides més enllà de la seua professió. L’autora podria haver contat la història d’un trasplantament des del punt de vista de la família de Simon Limbres, podria haver presentat tots aquests agents sense involucrar les seues vides. Però va molt més enllà, i aquest és un dels encerts més destacats de l’obra.

Kerangal no ens narra una història amb principi i final —tot i ser una novel·la rodona, ben lligada i cuidada fins a l’últim detall—, sinó que fa una incursió ràpida en totes aquestes vides col·laterals, que segueixen a pesar de la mort de Simon. Però no ho fa de manera tangencial. Salta d’una vida a una altra amb la delicadesa d’una papallona i hi entra ben endins. La vertadera màgia d’aquesta obra rau en la proximitat i la naturalitat de la narració, que en cap moment és sentimental: conta les coses com són, com les concebem les persones reals, i per això els lectors som capaços d’empatitzar amb tots els personatges. Em ve al cap el final de Hamlet: «I la resta és silenci». Però a Reparar els vius, la resta només pot ser vida.

 

Per Maria Ferragud / La Veu dels Llibres

Deixa un comentari

TOTES LES NOTÍCIES